Potser va ser ell el primer en dirigir-se a mi
en termes d'un «vosaltres». Quan ens contava històries del carrer,
li agradava alçar-se de la cadira, sota l'atenta mirada de
l'educador i acostar-se a mi per a representar la situació. Era
bastant gran, un poc més alt que jo, i tenia una visible cicatriu al
coll. En una ocasió, l'educador li va demanar que parara perquè, malgrat els somriures, la
representació estava tornant-se massa «real». Va ser ell el primer en
dirigir-se a mi en termes d'un «vosaltres». No recorde ara la
formulació exacta de la frase ni en quin context la va dir, però el
que sí recorde és que parlàvem de robatoris i que aquell
«vosaltres» es dirigia a «nosaltres», els que d'alguna forma o
altra hem pogut arribar a tindre «l'oportunitat».
Qui
són, llavors, «els
altres»?
La qüestió de l'alteritat
ha sigut estudiada per molts autors en moltes àrees. Per al context
que volem aplicar-la podem emprar la definició del sociòleg Erving
Goffman, que defineix els «altres» com aquella gent
«compromesa en un rebuig col·lectiu de l'ordre social, (...)
percebuts com incapaços d'utilitzar les oportunitats del progrès
existents en els diversos camins aprovats per la societat»
—important
aquest «percebuts»: percebuts com incapaços d'utilitzar l'oportunitat, quan
en molts casos ocorre que, com hem dit, simplement no la tenen.
«Els altres» esdevenen, des
d'aquest punt de vista, la
màxima representació de la degradació moral, però alhora aquells
que, des de fora, amb la seua sola existència, contribueixen involuntàriament a configurar
i consolidar aquesta mateixa moralitat que els
assenyala.
Ja sabem que tot ordre es
constitueix en base a una exclusió i, des
dels albors de la sociologia, Durkheim afirma,
ja
a finals del segle XIX, que
la desviació contribueix a consolidar els valors i les normes
culturals de tota societat. El
consens moral i ètic de
tota societat apareix, per
tant, i en qualsevol cas,
com a «reacció» a una sèrie de comportaments i de persones que
des de llavors seran retingudes
en el defora de la línia
que separarà i resguardarà el «nosaltres» d'aquests «altres»
—sorpresa:
la moral és constitutivament «reaccionària».
Alhora,
aquesta identificació negativa contribueix a enfortir els vincles
socials d'aquells
que eventulament ens hem pogut quedar dins.
Agafats dels braços en comparsa i
tots a una veu respirem
alleujats perquè almenys ja tenim una certesa: nosaltres no som
d'aquell món. Aquest primer principi funciona de pegament social i
ens protegeix físicament, però també simbòlicament, d'aquelles
partícules
de caos que dansen en el defora. Nosaltres sóm «normals» i ells
«anormals», nosaltres hem aconseguit adaptar-nos i ells no,
nosaltres
som bona gent i ells fan por, nosaltres
formem part d'un ordre harmònic que ells amenacen i consoliden alhora.
Una
volta constituït aquest ordre, el defora serveix també per a
garantir
la seua continuïtat,
tot confeccionant una pedagogia que ens alerta dels perills de
«creuar la frontera».
Si pensem en la comunitat gitana —una eminent alteritat interna, un
cèlebre «defora endins»— ens pot vindre al cap la forma en la
qual una persona li diu a l'altra —per exemple: una mare a un
fill—: «No isques al carrer així, que pareixes un gitano». Si pensem, en canvi, en la prostitució —una altra eminent alteritat, en aquest cas, relativa als codis de conducta afectiva i sexual instaurats en l'ordre moral— ens pot vindre al cap la paraula «puta» aplicada a totes les dones que s'allunyen perillosament d'aquest paràmetres que considerem «adequats». Aquest últim exemple és de Dolores Juliano, que concep la prostitució com una mena de «black mirror» que adverteix a les dones dels perills que comporta acostar-se o fins i tot traspassar aquesta frontera entre allò que «nosaltres» acceptem i allò que no.
La tesi doctoral de Marta Venceslao sobre «Pedagogía correccional» esdevé molt útil per connectar aquesta concepció de l'alteritat amb el fenomen de la delinqüència juvenil. Aquesta autora afirma, tot citant el sociòleg nord-americà Robert Merton, com la delinqüència pot sorgir, també, d'un desajustament entre les exigències que la societat efectua sobre totes les persones —exigències que arriben a ser constitutives a la pròpia identitat de l'ésser humà, que es marquen en el moll de l'os i acaben siguent molt difícils de destriar de la pròpia identitat i les pròpies aspiracions existencials— i la manca de recursos considerats «legítims» per assolir-les. Aquestes exigències, que són imposades a totes les persones per igual, podran ser assolides per aquells que tinguen «l'oportunitat», mentre que aquells que no la tinguen hauran de buscar-la mitjançant recursos alternatius i procediments que no son considerats «legítims» per «nosaltres». Acaba afirmant Marta Venceslao que «l'estructura social no permet en la mateixa mesura a tots els membres d'una societat un comportament conforme als valors i les normes» —i ací és inevitable recordar com Genet afirmava irònicament que furtava per poder arribar a ser bona persona (per a poder formar part d'aquest «nosaltres»?).
La tesi doctoral de Marta Venceslao sobre «Pedagogía correccional» esdevé molt útil per connectar aquesta concepció de l'alteritat amb el fenomen de la delinqüència juvenil. Aquesta autora afirma, tot citant el sociòleg nord-americà Robert Merton, com la delinqüència pot sorgir, també, d'un desajustament entre les exigències que la societat efectua sobre totes les persones —exigències que arriben a ser constitutives a la pròpia identitat de l'ésser humà, que es marquen en el moll de l'os i acaben siguent molt difícils de destriar de la pròpia identitat i les pròpies aspiracions existencials— i la manca de recursos considerats «legítims» per assolir-les. Aquestes exigències, que són imposades a totes les persones per igual, podran ser assolides per aquells que tinguen «l'oportunitat», mentre que aquells que no la tinguen hauran de buscar-la mitjançant recursos alternatius i procediments que no son considerats «legítims» per «nosaltres». Acaba afirmant Marta Venceslao que «l'estructura social no permet en la mateixa mesura a tots els membres d'una societat un comportament conforme als valors i les normes» —i ací és inevitable recordar com Genet afirmava irònicament que furtava per poder arribar a ser bona persona (per a poder formar part d'aquest «nosaltres»?).