Una
interna espera asseguda al sofà del rebedor de la secció
d'observació, custodiada per un educador i un policia. A l'entrar nosaltres, s'alcen tots tres i, en el
camí cap a la porta d'eixida, la interna deixa entreveure unes
esposes relluents. En una mil·lèsima de segon —i
de reüll—
interna, policia i esposes confeccionen una escena icònica.
Segurament la porten a l'hospital o a una roda de reconeixement. Quan ix a passejar a
l'exterior, la comitiva correccional conserva com un aura
d'expiació pública. Les esposes semblen complir la funció, no
només de contindre físicament la penitent, sinó d'encadenar-la
definitivament al seu rol, de segellar definitivament la
identificació —de
forma tant interna com pública—
amb el paper de «delinqüent-juvenil», de
garantir, en fi, l'esdevenir-delinqüent de la «delinqüent-juvenil» —emprem
ací la forma correcta «esdevenir», en el sentit d'«arribar a
ésser» definitivament, en contraposició amb el barbarisme
«devenir», que hem emprat en altres ocasions com a procés d'inesgotable agençament.
Una interna, anomenem-la «Tània», em conta la seua processó a
l'hospital. Abans d'entrar, Tània li demana per favor
al policia que li lleve les esposes, amb la promesa de no
fer res estrany. Evidentment, el policia fa cas omís.
Tània insisteix perquè aquell és el seu hospital de capçalera, és
a dir, l'hospital al qual ha estat acudint des que era menuda, i la
possibilitat de trobar-se amb una amiga, familiar o simplement
coneguda és alta. És a dir, la possibilitat de mostrar-se com a
«delinqüent» a la comunitat i al seu passat, la possibilitat de
que l'etiqueta embolcalle definitivament la totalitat del seu ésser,
amb l'iconicitat afegida que suposen les esposes i el policia, és bastant alta.
Per aquest motiu moltes voltes les famílies intenten ocultar
l'estada al patio i conten que el menor ha trobat feina a l'estranger
o ha tingut que tornar una temporada al seu país d'origen. Fins i
tot la meua pròpia família moltes voltes es limita a dir que done classe «en un institut», sense necessitat d'especificar més.
Efectivament: el reformatori té com un aura d'inefabilitat —no
debades Genet va arribar a afirmar que estava fet d'un material semblant al dels
somnis (o els malsons?).
Però tornant a Tània: com era previsible, a l'entrar a la sala d'espera es troba amb una antiga amiga de la infància que, al veure-la amb les esposes i el policia no pot contindre el plor. Si les esposes no havien acabat de segellar aquest «esdevenir-delinqüent», la reacció de l'amiga —el seu rostre al veure-la, les seues llàgrimes— esdevenen un reflex molt nítid de la seua recentment estrenada identitat. Amb les llàgrimes de la seua amiga, Tània mulla aquesta calcomania identitària que es queda marcada a la pell, però, de forma definitiva: no només les adultes que ixen de la presó queden tatuades de per vida amb l'estigma, també les menors ixen dels reformatoris amb una nova aura —no una aura definitivament allunyada de la delinqüència, sinó una aura definitivament delinqüent. Des d'aquest punt de vista, per tant, el reformatori no serviria tant per a eliminar els elements «delinqüents» de la «forma» de la menor. Si hi ha cap «reforma» en la «forma» de la menor és, en qualsevol cas, per aproximar-la a la Forma definitiva de Delinqüent: si «la presó és una fàbrica de delinqüents», el reformatori no ho serà menys, malgrat la diferència d'edat.
Però tornant a Tània: com era previsible, a l'entrar a la sala d'espera es troba amb una antiga amiga de la infància que, al veure-la amb les esposes i el policia no pot contindre el plor. Si les esposes no havien acabat de segellar aquest «esdevenir-delinqüent», la reacció de l'amiga —el seu rostre al veure-la, les seues llàgrimes— esdevenen un reflex molt nítid de la seua recentment estrenada identitat. Amb les llàgrimes de la seua amiga, Tània mulla aquesta calcomania identitària que es queda marcada a la pell, però, de forma definitiva: no només les adultes que ixen de la presó queden tatuades de per vida amb l'estigma, també les menors ixen dels reformatoris amb una nova aura —no una aura definitivament allunyada de la delinqüència, sinó una aura definitivament delinqüent. Des d'aquest punt de vista, per tant, el reformatori no serviria tant per a eliminar els elements «delinqüents» de la «forma» de la menor. Si hi ha cap «reforma» en la «forma» de la menor és, en qualsevol cas, per aproximar-la a la Forma definitiva de Delinqüent: si «la presó és una fàbrica de delinqüents», el reformatori no ho serà menys, malgrat la diferència d'edat.
És en aquest sentit que Erving Goffman assenyala en Stigma (1963)
les conseqüències que té per a l'auto-imatge de l'individu —així
com per a la posterior i teòricament anhelada «participació
social»— l'atribució d'un signe inferioritzant i la qualificació
de «desviat». La primera conseqüència és pública: les llàgrimes
de l'amiga atorguen a Tània un nou estatus. La segona conseqüència
és interior, subjectiva: si la institució l'ha considerada
«delinqüent», i les llàgrimes de l'amiga han reforçat aquesta
atribució, Tània potser no tinga llavors problemes en reconèixer-se
d'ara endavant en adjectius com ara «indigna», «inferior» o «abjecta» —els
exemples són, de nou, de la reveladora tesi doctoral de Marta
Venceslao. Aquesta interiorització de les atribucions exteriors
sorgirà de nou cap a fora en les pròximes interaccions socials, i la imatge que
Tània tornarà al món serà, a partir d'ara, la de la
«delinqüent», amb tots els gestos, argots i actituds que això
comporta, fins i tot —i sobretot— el de la reincidència, que prendrà
en aquest cas la forma d'una profecia auto-complerta —és
a dir: si la funció social del reformatori és teòricament
dissuasòria, des d'aquest punt de vista estaria siguent, en la praxi,
eminentment contraproduent. Edwind Lemert va distingir en aquest
sentit, ja en els anys cinquanta, entre la «delinqüència primària»
i la «delinqüència secundària». La «delinqüència primària»
seria «el primer comportament», la Primera Comunió, el baptisme de
foc, i les seues motivacions —també
ho hem comentat en alguna ocasió— de molt diversa índole —entre
elles, especialment, les motivacions «socials». Pel que fa a la
«delinqüència secundària», la interna ja no actuaria moguda per
aquests factors inicials, sinó per adequar-se a l'etiqueta que li han assignat els dispositius disciplinaris. Les causes
d'aquesta «segona delinqüència» s'han de trobar, tal i com diu
Marta Venceslao, en «les reaccions de desaprovació, degradació i
aïllament per part de la societat» —en les llàgrimes de l'amiga.
Aquesta és, per tant, la vertadera pedagogia «correccional», el
vertader aprenentatge, la vertadera reforma. Quan acaba de contar-me
l'anècdota, Tània es recol·loca la melena amb les seues mans sense
obstacles: la classe ha de començar.