"No hi havia murs sinó llorers i massisos de flors; ara bé,
ningú, que jo sàpiga, va aconseguir evadir-se de la Colònia
mateixa, fins a tal punt aquesta facilitat ens semblava sospitosa,
protegida per esperits vigilants. Érem víctimes d'un follatge en
aparença inofensiu però que, front al menys atrevit dels nostres
gestos, podia convertir-se en un follatge el·lectritzat, elevat a
una tensió tal que hauria electrocutat fins el racó més profund de
la nostra ànima".
Jean Genet, Miracle de la rosa (1951).
Jakob Von Gunten s'inscriu voluntàriament en l'Institut Benjamenta,
una severa escola de cambrers —greu omissió, la de Foucault,
al no haver inclòs l'hostaleria en la llista de dinàmiques
disciplinàries: la distribució ordenada dels individus en l'espai,
una ritualització concreta (protocol·lària) del cos i la paraula, la relació de poder que s'estableix entre el
servent i el client. Només entrar en l'extravagant i inquietant Institut, és el propi senyor Benjamenta qui realitza personalment un
examen mèdic superficial al malmès Von Guten —dilatació de les pupil·les, desgast de la geniva, mesura del crani—, una subjectivitat inferioritzada, disposada a servir a
qualsevol preu. De la mateixa forma que el diagrama
disciplinari de Foucault no es reduïa a les institucions concretes , els aprenentatges disciplinaris rebuts a
l'Institut no es redueixen a l'hostaleria, tal i com li
remarca el senyor Benjamenta al donar-li la benvinguda «a
l'escola de la vida» abans d'empentar-lo cap a les classes, en
les quals Jakob se n'adona, des del principi, que «s'aprèn molt
poc ací i ningú no arribarà massa lluny. Més tard, en la vida,
tots serem quelcom molt menut i subordinat». Ja en el primer dinar, Jakob percep i comença a aprendre's els absurds i repetitius rituals que impregnen la jornada
de l'Institut, ritualitzacions que s'allargaran fins a la nit, moment en el qual
Jakob pren plena consciència que, malgrat haver-se inscrit
voluntàriament, ja no podrà abandonar aquesta «Institució Total».
Ervin Goffman va definir la «Institució Total» com el
«lloc de residència o
treball, on un gran nombre d'individus en igual situació, aïllats
de la societat per un període apreciable de temps, comparteixen en
el seu tancament una rutina diària, administrada formalment».
Al Patio —la secció formativa del qual inclou, per cert, un Programa
de Qualificació Bàsica de turisme i hostaleria—, els educadors i educadores conviuen amb els interns en
diferents torns, des que s'alcen fins que es giten. Les dinàmiques
de vigilància nocturna varien segons l'educador —o segons els frares que eventualment fan la funció d'educadors nocturns. Hi ha educadors o frares que, mentre els interns dormen, vagaregen amunt i avall pel passadís amb la llanterna. Aquests no
son tan estimats pels somnis dels interns com el frare que no para
d'eixir a fumar, un breu lapsus d'anarquia nocturna en el qual els
interns aprofiten per a xiuxiuejar tot el que no s'han pogut contar
durant el dia. A la secció de xiques, una interna aprofita per a intentar col·locar-se aspirant aigua de colònia i del mareig cau del llit en el moment
just en el qual torna a entrar l'educadora. Al preguntar-li què fa a terra,
improvisa la recerca d'una goma imaginària del pèl. A l'escoltar l'excusa, una
altra interna que es feia la dormida li llença la seua goma per baix del llit i la primera es
salva del càstig. Mentrestant, a la secció Adolescents 1, un ull
s'obri en plena nit, tot recordant que l'entrada principal de la
secció semi-oberta hi roman, com el seu propi nom indica, sempre
oberta. Un intern àrab desperta abans que ningú
per a fer les oracions matinals del Ramadà. El frare l'acompanya
fins a la sala de resos i l'espera a una butaca a l'entrada. A l'eixir
de la sala i comprovar que el frare s'ha endormiscat, mamprèn sense
pensar-ho una sigil·losa línia de fuga a trenc d'alba.
Efectivament: dels 120 alumnes escolaritzats al Patio, aproximadament
uns cinquanta hi romanen en règim semi-obert. Ja el frare superior
presumia en la xerrada informativa de benvinguda que aquest no era
precisament un tret característic dels centres de menors, ni al País
Valencià ni enlloc, i que contrastava de forma flagrant amb el
centre adjacent que, malgrat compartir terreny —el Patio és en últim
terme un conglomerat de xicotets centres que gestionen junts però no
rebolicats la Fundació i la Congregació—, no comparteix l'esperit de la Congregació. La pregunta sorgia de
forma inevitable: si la porta està oberta, si els interns poden
fugir caminant, llavors per què es queden? La primera resposta
que ens ve al cap és, efectivament, el pes de les conseqüències:
potser l'eixida resulte exitosa i excitant, ràpida i neta, però una vegada consumada sempre assetja la cerca i captura, la
sensació de vigilància, la possibilitat de tornar, el càstig a
l'espera. Però la resposta no es pot limitar simplement a això, les conseqüències —assumides ja moltes voltes amb
anterioritat— mai no han sigut, en molts casos, un motiu per a la
prudència o la dissuasió. Ha d'haver-hi alguna cosa més.
Si la secció és semi-oberta, si els interns no fugen i els frares se'n vanaglorien és perquè hi ha en un últim terme un consentiment dels interns, una col·laboració conscient
o inconscient, interioritzada en els
plecs més profunds d'una subjectivitat en construcció que ja ha
rebut l'etiquetatge per part de tot un entramat d'especialistes, de
tot l'arxiu generat per aquests —la bava burocràtica de caragol que suposen els informes, els estudis, atestats,
diagnòstics i sentències— i de la societat en general —recordem la
teoria del #LabelingApproach. En el cas de la Congregació, aquesta interiorització està envoltada, a més, d'una aura
eminentment espiritual: l'interiorització de les normes recorda en últim terme, i salvant les distàncies, a l'interiorització de la fe. Aquesta interiorització passa en la pràctica per l'execució sostinguda d'un seguit d'actes del cos i de la parla
que garantisquen el discórrer tranquil de la Institució —hi ha, per
tant, en la condició de tot intern, un important component performatiu. Aquests actes passen, evidentment, per
l'acceptació de les normes, però també, i relacionat amb això,
per la modificació del caràcter. L'execució d'aquestes accions és
coactiva: el professor o
professora assigna a cada alumne una nota de rendiment i una altra de
comportament. Per la vesprada, aquesta nota serà assignada pels
educadors i al final de la setmana totes aquestes notes afectaran als
permisos d'eixida, a les minses pagues o a la permanència en
habitacions individuals. Aquesta coacció explícita conformaria el
que Marta Venceslao anomena una «obediència de superfície» i la repetició constant d'aquesta coacció, junt la performativitat que comporta, acabarien conformant una obediència molt més subtil i
eventualment inadvertida en el plànol de la subjectivitat.
Aquesta performativitat, és cert, no només és efectuada pels interns, sinó
també pels educadors i els propis professors. Tot el món compleix el seu
paper en el gran teatre de la reeducació. Mirem, sinó, el professorat reunit en una sessió d'avaluació: cada professor i
professora, amb la seua respectiva llibreta del professor d'Abacus, sap quins comentaris s'han de realitzar i quins gestos s'han de fer, per exemple, quan sona el nom de l'alumne dolent,
o quan sona el nom de l'alumne bonic. Saben que «verbalitzar» sona molt més professional que «dir», i «casuística» molt millor que «circumstàncies». Cada professora i
professor també sap com es suposa que les professors i professors s'han de comportar amb l'alumnat, independentment de quin siga el
model d'educació escollit. El mateix ocorre, evidentment, pel que fa a les educadores i educadors. Erving Goffman rescata el cambrer de París
descrit per Sartre a L'ésser i el no res
per a parlar de la forma en la qual, a través de la performativitat,
tots els participants en el gran teatre de la reeducació —també extrapolable, evidentment, al gran teatre de l'educació en
general o fins i tot de la vida en la seua
totalitat— compleixen el
paper que se'ls ha assignat: «tota la seua conducta ens sembla
un joc. S'aplica a engranar els seus moviments com si fóren
mecanismes regits entre ells, la seua mímica i la seua veu pareixen
mecanismes. (...) Per molt
que complisca les meues funcions de cambrer, no puc ser-ho sinó en
el cambrer neutralitzat, com l'actor és Hamlet, tot fent
mecànicament els gestos típics del meu estat i vegent-me com un
cambrer imaginari a travès d'aquests gestos».
L'educador i el professor performativitzen el catàleg de gestos que pretenen coaccionar, per la seua banda, la
consecució dels gestos de l'intern en
un cicle retroalimentador de performativitats. Al seu torn, la forma
en la qual els interns acaben obeint en el plànol,
diguem-ne, molecular —és a dir, en un plànol més
discret i profund, invisible però constitutiu— ens pot ajudar a
repensar la forma en la qual obeïm els que estem fora. La
interiorització de la norma pretén garantir que l'intern seguirà
obeint una vegada s'haja allunyat de la coacció explícita. Si la
reeducació, destinada a la inserció social i laboral, comporta una
interiorització de la norma, segurament siga perquè els que vivim
fora del Patio —i eventualment dins de la legalitat— la tenim ja ben
interioritzada. En qualsevol cas, aquesta és una reflexió que
desborda les pretensions d'aquest breu informe —un informe que, per cert, caldrà anar tancant, no sé si de forma temporal o definitiva.
Ha contribuït aquest informe a
alleujar l'estigma? Ha descobert algun aspecte o resolt alguna de
les contradiccions inherents al sistema de Justícia Juvenil? Algú té o coneix realment «la resposta» que se li exigeix a tot aquell
que comet la temeritat de començar a redactar un informe? O realment he
contribuït, més bé, a la perpetuació d'aquest sistema —atès que al remat jo també he hagut de participar d'aquesta performativitat, en part per pures necessitats pecuniàries, però també per intentar conciliar-les amb certes inquietuds prèvies? El professor-educador, en la seua vessant més crítica, assaja una
aproximació significativa, un agençament existencial, una mirada
despullada de disciplina, però sóc ben conscient que aquesta és
una aproximació amb escafandra, que hi ha un arnès de seguretat,
que si estire tres voltes la manguera d'oxigen podré tornar sa i estalvi a la superfície. Des d'aquest
punt de vista, aquest informe bé podria considerar-se un intent de
romantitzar la col·laboració amb la violència institucional de
l'Estat i desprendre's de les responsabilitats polítiques i la mala
consciència que aquesta col·laboració comporta. No hi ha, per tant, la
possibilitat d'una anàlisi honesta, d'una aproximació no hipòcrita ni interessada?
Són ben conegudes i lloables les temptatives anticarceràries que
treballen incansablement des de fora. Hi ha alguna
possibilitat de treballar també des de dins? Santiago Martínez
Magdalena parla de l'educador crític com una «carcoma» que desgasta des de dins el sistema per al qual treballa i José García
Molina invoca al seu torn a «l'agent doble», disposat a posar-se al
servei d'aquells que precisament ha rebut l'encàrrec de vigilar.
Caldrà anar tancant, dèiem, aquest
informe —l'informe
de l'Agent Doble o l'informe de la Carcoma, un
informe dels ningú i per a (quasi) ningú—, però
abans caldrà trobar la porta de les flors i comprovar si
efectivament sóc capaç de travessar-la.