I
de sobte, un dia, l'intern acaba la mesura. Desfila pel passadís arrossegant la maleta i tots els interns i les internes s'enfilen a les
finestres. Mentre es dirigeix a l'eixida, i
veient ja
la llum del final, va deixant al seu pas com un rastre de llibertat anticipada.
Els interns encara reclosos es projecten en l'alliberat i recalculen
el que els resta de mesura. Potser encara li resten,
però,
uns mesos de llibertat vigilada. Potser encara haurà d'anar als jutjats a
signar periòdicament o a entregar anàlisis d'orina, o
potser encara haurà d'amagar una polsera negra de control telemàtic.
La partida definitiva de l'intern deixa un estrany flaire d'absència
que impregna totes les parets. S'allunya del centre remant de cul,
com el nàufrag allunyant-se de l'illa que, amb cara de
circumstància, encara la
pot veure
desdibuixant-se
entre la boira: allà ha hagut de sobreviure els últims mesos
—potser
anys—,
aprofundint
en
si mateix, desplegant
les seues potencialitats, el seu anhel de vida, i fent,
en últim terme,
molt «bones» amistats. En la nuca l'espera «l'etern
entorn»
del qual prové,
un entorn que segueix intacte després de tots aquests mesos, potser anys. Allà haurà d'habitar
la paradoxal tensió
entre el pesar de l'etern retorn a
l'entorn i la nefasta possibilitat de «tornar» al
patio.
Aquesta
nefasta possibilitat
podria ser eliminada, és cert, amb el tancament d'aquest tipus de
centres, però seria això suficient? Esgoten aquests centres totes
les problemàtiques de la població adolescent exclosa? O aquest és
un problema que s'estén a tota
la societat? Són aquests centres una «anomalia» del sistema, que
podria ser «restituïda» amb el seu tancament, o realment són
alguna cosa més, un element bàsic, constitutiu d'aquest Estat de dret? Ens diuen alguna cosa,
aquest tipus de centres, sobre els seus fonaments?
Els
centres de menors, i tots els maltractaments físics i psicològics
que es donen al seu sí responen a la flagrant
necessitat
per part de l'Estat de gestionar les conseqüències de les seues
pròpies polítiques, mantenidores d'un
ordre social concret.
No hi ha cap estudi que comprove l'eficàcia d'aquest tipus de centres,
pivotats per fundacions privades
«sense
ànim de lucre» i regits
per metodologies conductistes que vetllen més pel propi manteniment
i continuïtat del centre que per la millora de la situació de
l'intern. Al tornar a l'etern entorn res no ha canviat ni
un bri:
ni l'etern
entorn en sí ni, per descomptat, el propi menor, i la situació es torna
a reproduir.
La única que ha canviat —i per a bé— ha sigut, evidentment, l'empresa, que s'ha
tornat més rica.
Què
passaria, si una llei decretara de
la nit al dia el
tancament definitiu d'aquests centres però es mantingueren intactes les
situacions
de desigualtat i marginació que
se'n deriven de les relacions de poder que tan determinen les
biografies d'aquests adolescents? Potser
el
reformatori acabaria
traslladant-se i diluint-se,
per dir-ho així, en l'etern
entorn
del qual provenen. I per això, també sens dubte, el tancament dels
centres hauria d'anar acompanyat o precedit d'una intervenció en
aquests
«eterns entorns» o, en fi, d'una reconfiguració sistemàtica de la
societat —de
nou en la mateixa lluita. Què
passaria, si de sobte es destinaren els
diners amb els quals l'Estat subvenciona els ingressos —s'ha
arribat a parlar de fins a 300€ per dia i intern—
a ajudar a
les
famílies de les quals provenen a millorar la seua situació?
Segurament
no seria la panacea, però sens dubte seria un primer pas.
Què
fer mentrestant,
si
no arriben aquests moviments? Quin marge de maniobra li resta a
l'intern, si la seua situació no pot dependre d'aquella reconfiguració? Què fer,
quan no podem esperar, quan ja no podem més?
De sobte, un dia, l'intern ha mamprès una línia de fuga. Els
mitjos-somriures dibuixats als rostres de les companyes i companys insuflen l'aula d'una aura de victòria col·lectiva. Hi ha
qui ja sabia de la imminent escapatòria, o de l'imminent no-retorn d'un
permís, hi ha fins i tot qui sap on està, qui encara hi manté el contacte. Els secrets segueixen surant en un núvol de silenci
contingut, invisible però ben present: la línia de fuga com a
ferramenta legítima, com a conseqüència lògica de la «tokata»
institucional.
Com dia El Lute: «per a un pres la fuga no és només un dret, sinó
també una obligació».
Així va parlar Eleuterio.