Alguna
volta he dit que les qüestions que en un centre «ordinari» es
tracten a la tutoria o a una assignatura com Valors Ètics, en el
patio solen cobrar una dimensió inaudita. Aquest és, per exemple,
el cas de la qüestió de l'assetjament. Entre el ramell de
prejudicis que vaig entregar el primer dia a l'entrada es trobava,
com no, el prejudici de l'assetjament: molt bonica aquesta
relativament distant i resguardada idealització de la població
presidiària adolescent, però al remat de segur que entre
la població no-presidiària hi ha, per una altra banda, adolescents
vulnerables que encara estan paint el trauma d'haver tingut la mala
sort de coincidir amb aquells durant els anys d'educació obligatòria
—atès
que, clar, la població adolescent exclosa és de tendència
eminentment assetjadora i segurament molts d'ells estaran ací per
conflictes directament relacionats amb això.
En
les primeres preses de contacte amb aquest tipus de qüestions,
aquests prejudicis acaben prenent la forma procedimental d'una certa
prudència, d'uns peus de plom dialògics i, sobretot, d'un
revestiment per a «no escandalitzar-se» baix quasi ningun concepte
—primera norma del devenir-delinqüent del professor-educador—. Però quina va ser la
meua sorpresa —posteriorment corroborada per l'equip tècnic— al
descobrir que aproximadament un terç de la població del patio no
havia sigut desencadenant d'una situació d'assetjament sinó, tot al
contrari, víctima d'aquesta situació. Lluny de voler atribuir-los
una mena de «victimisme» —de què serveixen les justificacions en
un bloq d'aquestes característiques, tan susceptible
d'incórrer en tantes imprudències de tants tipus?— he de
reconèixer que, siga com siga, la dada em va trastocar els esquemes.
De fet, en alguns casos, la mesura judicial està relacionada amb
algun tipus de meticulosa venjança, fredament calculada —la
revenja de l'ésser inferioritzat. Aquest és el cas de la
recol·lectora d'inadaptats: el seu somriure de satisfacció
reparadora esdevé l'element més projectat —si no l'únic— de la
seua aura eminentment introspectiva. Però abans de parlar d'ella
m'agradaria completar l'estadística: com està distribuïda la resta
de la gràfica?
A
mesura que anem coneixent els habitants dels altres dos terços anem
trobant-nos, efectivament, amb un perfil més estrictament
«assetjador», però —compte!—, en el cas del segon terç es
tracta d'un tipus d'assetjadors molt específic. Qui assetja els
assetjadors? Efectivament: els assetjadors dels assetjadors
—anomenem-los «meta-assetjadors». Amb un estricte i profund
sentit de la justícia —o, altrament dit: una flagrant incapacitat
constitutiva de tolerar qualsevol tipus d'injustícia, encara que
aquesta no l'afecte personalment (i
sobretot si és així)— i una tendència a agafar-se-la pel seu
compte, tenim en el segon terç aquesta mena de «justiciers»
fora-de-la-llei que defenen els éssers inferioritzats de l'abast
dels exitosos —desbordats d'èxit: moltes voltes l'assetjament no
és més que un excedent de poder— dels assetjadors normalitzats.
«Qui s'ha cregut ixe, per a sentir-se superior a ningú?», sol ser
la proclama del meta-assetjador. «I qui s'ha cregut ell, per a
sentir-se superior a l'assetjador?» —podríem preguntar-nos. Però
és que ell no baixa de dalt, sinó que arriba des de baix i per
fora. Probablement després no vullga saber res de l'inferioritzat
que haja pogut defendre, al qual segurament no conega —ni ganes—, i ni
tan sols li interessa el més mínim la seua història, perquè
l'objectiu no era protegir-lo a ell personalment sinó sabotejar el
poder del popular, i la missió ha estat acomplerta amb escreix. Des
de la perspectiva d'aquesta mediació alternativa, es desprèn un
cert flaire de justícia restituïda.
En
l'últim terç, ja més difús, ens trobem aquells que no s'han vist
necessàriament involucrats en cap situació d'assetjament, potser
també aquells que han participat de forma passiva o per omissió, i
per últim, efectivament —per a què enganyar-nos— aquells que
han assetjat, i no precisament a un assetjador. En qualsevol cas, la
proporció no era per a res la que m'esperava.
Però
tornem a la recol·lectora: el seu somriure de satisfacció reparadora esdevé l'únic element projectat cap al defora de la seua
aura eminentment introvertida, i de fet és aquest somriure projectat
el que d'alguna forma il·lustra el trastocament de l'estadística
preconcebuda. Per què «la recol·lectora»? Ella era l'encarregada
d'articular a tota la «facció divergent» —i emprem ací el terme
«divergent» en el seu sentit més profund— espargida en un primer
moment arreu el pati del seu institut ordinari. I qui forma part
d'aquesta «facció»? Anem allà: els autistes; els habitants del
risc d'exclusió —alguns companys s'han arribat a queixar a la
professora per l'olor—; les pobres, les molt pobres —pobres
«massa grasses» i pobres «massa flaques»—; el queer púber —fins
i tot abans de prendre total consciència de les potencialitats
subversives de la seua sexualitat ja sent una simpatia
innata cap a la facció divergent;
el nerd
irredempt; la nouvinguda descontenta; l'inadaptat curricular,
recol·lector d'adaptacions curriculars al seu temps, amic de la
pedagogia terapèutica, desertor de la societat de la informació; i
alguns més que simplement no encaixen o no volen encaixar en la
societat lil·liputenca que es configura al pati de l'institut i que
d'alguna forma prefigura la societat futura i insuportablement real del món adult.
La recol·lectora d'inadaptats arriba i els allarga la mà, i tots junts passegen agafats de la mà, saltant i rient pel pati, incapaços de contindre l'alegria de l'encontre, l'eufòria de l'articulació, com en aquella escena del Setè Segell: la Mort conduint a la colla cap al seu inevitable destí —el creuat introspectiu, distanciat de la societat i víctima d'un irremissible menyspreu cap a les coses i les persones, turmentat i fart de la seua pròpia companyia; l'escuder Joan, assetjador d'assetjadors, un pobre bufó que blasfema de Déu i es burla de tot i sobretot d'ell mateix, que salva tant a l'inferioritzada com al joglar al·lucinat de l'assetjament del lladre de morts; el ferrer i la seua dona: tots ells dansant de la mà cap al seu final. Però abans d'això comparteixen una safa de llet estirats al descampat i el creuat recita un commovedor i improvisat cant a l'amistat: «Sempre recordaré aquest dia, recordaré aquesta pau, les freses i el bol de llet, els vostres rostres en aquesta última llum, conservaré el record de tot el que hem parlat, el portaré entre les meues mans, amorosament, com es porta un bol ple de llet acabada de munyir. Em bastarà aquest record, com una revelació».
La recol·lectora d'inadaptats arriba i els allarga la mà, i tots junts passegen agafats de la mà, saltant i rient pel pati, incapaços de contindre l'alegria de l'encontre, l'eufòria de l'articulació, com en aquella escena del Setè Segell: la Mort conduint a la colla cap al seu inevitable destí —el creuat introspectiu, distanciat de la societat i víctima d'un irremissible menyspreu cap a les coses i les persones, turmentat i fart de la seua pròpia companyia; l'escuder Joan, assetjador d'assetjadors, un pobre bufó que blasfema de Déu i es burla de tot i sobretot d'ell mateix, que salva tant a l'inferioritzada com al joglar al·lucinat de l'assetjament del lladre de morts; el ferrer i la seua dona: tots ells dansant de la mà cap al seu final. Però abans d'això comparteixen una safa de llet estirats al descampat i el creuat recita un commovedor i improvisat cant a l'amistat: «Sempre recordaré aquest dia, recordaré aquesta pau, les freses i el bol de llet, els vostres rostres en aquesta última llum, conservaré el record de tot el que hem parlat, el portaré entre les meues mans, amorosament, com es porta un bol ple de llet acabada de munyir. Em bastarà aquest record, com una revelació».
A
la recol·lectora la van acorralar entre unes quantes i després ella
es va venjar. Siga com siga, sempre recordaré aquest somriure
projectat, i aquest desig de voler seguir formant part —sempre—
del seu mateix equip.