Que els presos descobreixen, desbloquegen i habiten amb tota la seua intensitat un àmbit específicament «tràgic» de l'existència és una afirmació que qualsevol pot comprovar acostant-se a un establiment penitenciari. Però aquesta afirmació, com qualsevol altra afirmació més o menys taxativa, és sens dubte susceptible de matisació. Per exemple: si convertim el subjecte de l'oració en un subjecte passiu, podem afirmar, més bé, que «als presos se'ls descobreix, se'ls desbloqueja, i en últim terme se'ls amuntona en un reducte especialment i específicament tràgic de l'existència», tot aproximant-nos un poc més, sens dubte, —però encara no del tot— a la disposició efectiva de les coses.
Quan es fa començar, doncs, aquesta «tragèdia»? Seria molt exagerat remuntar-se a «l'atzar del naixement»? La xamba existencial de nàixer en segons quin país, segons quina regió, quines barriades, quins guetos, quines comunitats; en segons quines famílies, amb quins recursos, de quina ètnia, etc. Aquell qui reunisca els suficients requisits rebrà una mena de baptisme social que garantirà, més tard o més prompte, la seua «entrada en les institucions». Un condicionament que quedarà gravat en els seus ossos com un macabre tatuatge numèric —la possibilitat d'un número, la possibilitat de la presó: un camí que no ha fet més que començar.
Amb el gateig comença un èxode a quatre potes que allunya l'infant dels crits de la llar. A l'eixir de casa ha d'anar amb compte: les mateixes malifetes que poden dur a un xiquet de classe mitjana al psicòleg, per a ell poden suposar el primer contacte amb la institució a la qual està predestinat —ja ha mamprès, sense saber-ho (tot i que comença a prendre consciència) la «senda institucional». Una línia que fuig de la misèria, dels nervis de la mare, dels exabruptes etílics, dels cops del pare, dels plors famolencs dels menuts i que busca, tot i així, una afirmació de la vida, una possible articulació amb altres línies que fugen al seu torn de les seues respectives llars i acaben trobant-se a un cantó del barri. El que troben al cantó no només els acaba entretenint momentàniament, sinó que fins i tot els produeix una certa i concreta sensació de coratge, un simulacre d'empoderament —ja siga aquest granulat, polvoritzat, líquid, en gotes o solidificat— que els fa d'oblidar-se d'aquells nervis, exabruptes i plors —i fins i tot de la fam i el fred. Podem dir que amb tot açò s'obliden també aquella aspiració a l'afirmació de la vida i l'articulació de les línies? En qualsevol cas, acaba creant-se un clima d'inevitable complicitat que s'assembla molt a —si no és exactament— una circulació dels afectes que, comparada amb el que hi ha a casa, els fa tornar cada volta menys.
El manteniment d'aquesta complicitat acaba requerint els robatoris que suposen el motiu d'aproximadament el 80% dels ingressos en un centre de menors: «Comences furtant una bici, després un quiosc, et veus amb pasta i vols més. En realitat no necessites més, però penses: per què no vaig a viure bé totes les setmanes?». Desordres en la via pública, disturbis, estafes, bitllets falsos, resistència a l'autoritat, ebrietat, indocumentació, antecedents o qualsevol altre motiu que provoca una sobtada baixada del cego davant la consciència que hom ja ha entrat, que ja està dins de la institució que s'albirava en el seu horitzó vital. La «subjectivitat delinqüent» va configurant-se des del naixement i respon a un programa estrictament «biopolític» de gestió de la població —en aquest cas concret, per a tindre controlat «l'excedent humà». Des d'aquest punt de vista, les polítiques carceràries es poden veure també, i sobretot, com una simple «gestió dels residus».
La senda comença a transcórrer «a cobert», ben farcida de càstigs arbitraris, mesures d'aïllament, forats putrefactes en el terra, ansiolítics, cadires de ferro, somiers sense matalàs i finestres obertes en hivern dins d'una institució que en teoria existeix per a preparar al menor per a «fora», per a la inserció laboral —un nivell d'exigència dur fins i tot per a qui no ha nascut en un entorn d'exclusió. Però la situació que es troben a l'eixir els fa tornar al lloc del qual havien vingut i tot torna a començar —alguns fins i tot parlen de «reinserció», però: com «reinserir» una cosa que en realitat mai no ha estat «dins»? En aquest tram, la senda institucional es torna circular, amb segments coberts i segments a la intempèrie —com en el trenet de la bruixa, però amb la diferència que qui t'espera dins per a pegar-te porta una disfressa molt més inquietant i pot arribar a partir-te les dents.
Al passar un temps s'activa el canvi d'agulles i la senda arriba per fi al seu destí: l'habitant dels centres de menors ha esdevingut definitivament adult i ha ingressat a la presó «dels majors». L'educació rebuda en el centre de menors no ha estat finalment enfocada a una impossible inserció en el món laboral o en un sistema educatiu que els rebutja de forma gairebé automàtica —com un cos rebutja un òrgan trasplantat—, sinó per a l'ingrés en la «presó definitiva»: si el reformatori és «l'institut», la presó és «la universitat» i tot el que ve després. El reformatori com a simulacre, com a entrenament per a la posterior vida carcerària, que esdevé l'horitzó o última parada d'aquesta senda.
La
Convenció sobre els Drets del Xiquet estableix
que el
tancament dels menors hauria d'emprar-se únicament, i en qualsevol
cas,
com
a últim
recurs, però normalment sol ser, en canvi, el primer —o
fins i tot l'únic, atès
que no es plantegen
alternatives ni
de
facto
ni de
iure.
Per tal de garantir que efectivament siga l'últim recurs, l'ONU exigeix la posada en marxa d'alternatives a la detenció que aparten
als xiquets d'aquesta senda institucional, com ara la llibertat
condicional, les sessions orientatives, els serveis comunitaris i, en
casos estrictament
necessaris, centres de dia amb assistència a escoles comunitàries. Alguns
educadors crítics posen
l'èmfasi «fora de les institucions» i parlen,
per
la seua banda,
del treball amb les famílies, a les ciutats i
als
barris,
tot
intervenint
allà on els
menors tornen
després de les
mesures ineficaces;
parlen
de xarxes de suport i resistència, de denunciar i compartir les
històries, d'una
autoorganització des de les històries —al remat una postura més propera a l'«abolicionisme». Sí que hi hauria opcions, per tant, dins i fora de les institucions, per tal de deixar d'institucionalizar, criminalitzar, marginar, tutelar, psiquiatritzar i intentar reformar als habitants
dels
continents Infància i Adolescència en aquesta maquinària-Molloch d'engolir xiquets i tot l'entramat
empresarial que es genera al seu voltant.