 |
| Fitxes policials de principis del s. XIX, extretes del llibre Fuera de la ley (Vol. I) |
En una calorosa i ja remota vesprada d'agost, un grup de persones conversen sobre Nietzsche a una casa d'un poble de la Ribera. Després de pegar-li unes quantes voltes a la idoneïtat d'un autor com aquest per a un cicle sobre filosofia política, algú treu a ballar el concepte d'Übermensch, tradicionalment traduït com a «superhome», però que s'haguera pogut traduir perfectament com a «ultra-humà» o alguna cosa per l'estil: aquella figura que ha aconseguit una «transvaloració efectiva de tots els valors», tot creant el seu propi sistema de valors després de la superació de l'establert —en aquest cas el cristià— i basant-se en la seua «voluntat de poder» com a únic criteri per a distingir el «bé» del «mal». Com considerar «política» aquesta proposta eminentment «antisocial», o fins i tot eminentment «elitista», si la política és, per definició —i precisament— la gestió d'allò social? Potser se'ns estava escapant alguna cosa sobre aquest Übermensch, potser si filàvem més prim podíem albirar almenys un bri de la seua potencialitat política. Per a començar: qui és exactament aquest «ultra-humà»? Nietzsche posa algun exemple concret al qual aferrar-nos en algun lloc?
Salta un dels assistents: hi ha una carta molt curiosa en la qual Nietzsche parla sobre una sarsuela anomenada La Gran Via, concretament, un passatge anomenat «La jota de las ratas», en el qual tres lladres «de poca monta» es senten orgullosos del seu ofici, un ofici que no qualsevol pot assolir —o almenys no al seu nivell. Aquestes persones han viscut en la misèria i han sabut apropiar-se del món a través de la seua voluntat de poder, tot afirmant-se com a lladres. De veritat és aquest l'únic exemple concret aportat per Nietzsche per a il·lustrar el concepte d'Übermensch? Però no es tractava d'un concepte eminentment elitista i aristòcrata? Com associar-lo a uns «delinqüents de poca monta»? Nietzsche descriu aquesta epifania castissa a una carta a Peter Gast del 16 de desembre de 1988 —poc abans del seu col·lapse mental— on li conta que aquest passatge de La Gran Via es «el més fort que he vist i escoltat mai»:
Siempre que nos persigue la autoridad,
es cuando muy tranquilos timamos más (...).
Cuando nos echa mano la policía
estamos seguritos que es para un día.
A muchos les parece que nuestra carrera,
sin grandes estudios la sigue cualquiera;
pues vean ustedes lo que es más preciso
para ser licenciado sin ir a presidio.
Para empezar la carrera hay que tener vocación
yendo una vez tan siquiera a ponerse el capuchón.
Porque allí tan sólo se puede apreciar
lo que vale luego tener libertad.
Por más que en saliendo, siempre grito:
«¡Vivan las cadenas! Si parecen buenas y son de reloj».
En los tranvias y ripperts y en donde se halla ocasión,
damos funciones gratuitas de prestidigitación.
No hay portamonedas que seguro esté
cuando lo diquela uno de los tres.
Y si cae un primo que tenga metal
se le da el gran timo aunque sea el primo hermano carnal.
Al llibre Esto no es música de 2007, José Luís Pardo explica com Nietzsche és considerat moltes voltes un «darwinista social», en la mesura que reclama la revenja dels més «forts per naturalesa», subjugats pels «dèbils d'esperit» que es reconeixen i s'emparen en el cristianisme. I, efectivament, Nietzsche vol emprar el darwinisme per fer dinamitar el cristianisme, però no exaltant «l'adaptació» com a criteri de supervivència, sinó, precisament, la «inadaptació», la singularitat i l'estranyesa. La inversió nietzschiana del darwinisme és un cant als inadaptats: per a Nietzsche, els «naturalment forts» poden ser —i de fet són— els socio-econòmicament i històricament dèbils —a banda que la «naturalesa» que reclama no és la «biològica» estudiada per les ciències, sinó una natura «pre-moderna», mítica i atàvica, que batega misteriosament en les cavernes.
Les «rates» de La Gran Via són la «xusma» de la societat, «l'escòria de la ciutat industrial», el lumpenproletariat que no treballa i que no aprofita ni tan sols per a la revolució, els marges de la classe obrera i també el seu defora, habitat per figures immorals, dissolutes i apolítiques entregades al vici que, no obstant això, són els únics capaços de riure's i cagar-se de forma sincera en els valors establerts de la societat burgesa. Però aquests no són encara els Übermensch de Nietzsche, tal i com suggereix l'enganyós títol d'aquesta entrada, sinó «els últims humans», previs a l'aparició de «l'ultra-humà»:
«Les figures del desconsol davant els excessos de la modernitat, els pessimistes que alcen al cel els seus trons per la mort de Déu —és a dir, per tot el que el món "invertit" del cristianisme havia considerat bell i valuós—, representarien als desheretats, la consciència desgraciada dels homes que volen perir i que han de perir per a que esdevinga l'Übermensch».
La fascinació de Nietzsche vers les «rates» de La Gran Via no es deu, per tant, al seu caràcter «popular», sinó precisament a la pulsió «antisocial» que batega com una amenaça en les seues paraules i les seues actituds: podríem llegir el seu «antipopulisme», per dir-ho d'alguna forma, no com elitista per dalt, sinó com antisocial per baix. Als antros de mala mort, els deshumanitzats veuen restaurada d'alguna forma la jerarquia traïda pel platonisme i el cristianisme, que han acabat subjugant junts aquells que més a gust habitaven la naturalesa màgica i dionisíaca que els precedia.
La forma de vida del lumpen és llegida, tant per la societat establerta com per la política «organitzada», com un eminent cant al «nihilisme», i Nietzsche no ho nega, atès que després de la «mort de Déu» ningú no pot desempallegar-se d'alguna o altra forma de nihilisme, però a aquest nihilisme dels «forts subjugats», dels delinqüents que menyspreen i trepitgen la moral dominant, Nietzsche li reserva l'epítet d'«actiu» —en oposició al nihilisme «passiu» dels «dèbils» subjugadors—, en la mesura que el concep com «una força transformadora que anuncia l'adveniment del superhome».
Aquesta elecció pot resultar curiosa a ulls de l'acadèmic: de tots els exemples possibles al seu abast, Nietzsche escull el delinqüent castís de poca monta. L'elecció pot esdevindre un poc menys arbitraria si llegim un poc més sobre l'enorme i variada fauna que poblava l'Espanya dels baixos fons a finals del segle XIX, i sobre la qual treu compte el primer volum de la —de moment— trilogia Fuera de la ley (La Felguera, 2016). En aquest volum podem trobar, per exemple, una descripció gairebé anatòmica del «golfo comú» —la cantera de la qual han sorgit aquells «rates»—realitzada per Pío Baroja, autoerigit cronista dels baixos fons d'aquesta Espanya: habitant de l'extraradi, el golfo no suposa en sí mateix un delinqüent com a tal, sinó que esdevé un «excedent humà» de l'economia capitalista, un «subproletari» marginat per la seua pròpia classe, que l'ha apartat a un costat per a poder entrar en l'ascensor social: «El golfo és un home deslligat per una causa qualsevol de la seua classe; sense les idees ni les preocupacions d'aquesta; amb una filosofia pròpia que és, generalment, la negació de tota moral».
 |
| Fitxes policials de finals del segle XIX, extretes del llibre Fuera de la ley (Vol. I) |
Com que no troba aliances entre els de la seua pròpia classe, el golfo esdevé membre potencial d'alguna de les «comunitats d'amics» que suposen les societats del crim —una via alternativa al treball que molt probablement acabarà en la presó, que a l'Espanya de llavors no distingia d'edats. La policia troba ací la seua carta blanca per realitzar detencions arbitràries tot emparant-se en la Ley de vagos y maleantes. «Les seues idees són suïcides —conclou Baroja: es riu de la justícia i de l'equitat en la seua forma d'ésser abstracta, però respecta el polissó. És partidari de Nietzsche sense saber-ho».
Han passat anys, molts anys. Han passat moltes coses. Entre els habitants del centre de menors, després de la separació dels centres penitenciaris per edats, hi ha gent que ha comès «errors molt greus» i gent que «no pot ni amb la seua ànima». Però entre tots ells, de volta en quant, es veu relluir la mirada de l'àguila captiva, que ha sigut capturada per nosaltres, els «dèbils d'esperit», però que espera secretament el moment per tornar a estendre les seues ales sobre la natura màgica i atàvica de Dionís.