La secció de violència filio-parental amaneix amb un ambient joiós: hui ens n'anem d'excursió a la muntanya. Un educador prepara la motxilla amb els entrepans mentre una altra educadora pronuncia un breu discurs previ a la partida des de l'escalera: hui és un dia per a gaudir en tranquil·litat, sense incidents, de la naturalesa. Només cal atendre i complir les indicacions dels (professors-)educadors i no barrejar-nos ni parlar amb els interns de l'altra secció, també en semi-llibertat però sotmesos a un règim més estricte de seguretat. El to del discurs de l'educadora des de l'escalera recorda al de la directora de l'internat femení de la pel·lícula australiana de 1975 Picnic at Hanging Rock quan els anuncia que, al tractar-se d'un dia especial, podran treure's els guants a l'hora d'esmorzar si comencen a patir calor a la muntanya.
Totes les internes i els interns, excepte la menor embarassada i la recent bentornada d'un intent de fuga per no-retorn d'un permís —la primera per motius estrictament fisiològics i la segona per motius estrictament punitius— esperen, enfundats en roba còmoda, el tret de sortida al passadís. Una volta dalt del microbús, les anècdotes dels barris que anem travessant es barregen, fins que deixem arrere la metròpoli, amb un variat repertori de cançons infantils de viatge escolar.
El microbús comença a endinsar-se poc a poc en terrenys muntanyosos fins arribar a l'esplanada on ens esperen els interns de l'altra secció. Els grups, que no s'han vist mai, es troben i es reconeixen mútuament en silenci, a través d'unes mirades que vacil·len entre la timidesa, la desconfiança i la complicitat. Però l'emmudiment d'una interna filio-parental esdevé especialment significatiu al reconèixer entre els interns que poblen aquest sobtat espill col·lectiu a un membre de la colla del barri. Tot i així, s'esforça per no mostrar cap tipus de reacció —i no precisament per evitar saltar-se les normes d'aquesta activitat «conjunta però no barrejada», sinó perquè, de la mateixa forma que els (professors-)educadors tenim els nostres codis interns i els nostres secretismes de cara als alumnes pel que fa a les dinàmiques i funcionaments dels centres, ells i elles també preserven la confidencialitat de les seues aliances, ja siguen aquestes a priori o in situ: els centres penitenciaris —supose que també els d'adults— es composen i mantenen gràcies a un incessant flux paral·lel de secrets, tot i que en algunes ocasions aquestes línies poden arribar a entrecreuar-se —un passeig per la muntanya, per exemple, és una ocasió perfecta.
Al començar a caminar comencem també a aprendre. Els coneixements queden encara més assentats si cap gràcies a la marxa peripatètica. Aprenc, per exemple, que aquesta interna i aquell intern no són els únics que es coneixen de fora i que la població interna pot arribar a estar prefigurada de bestreta. La població d'un centre concret —aquest, per exemple— pot estar composta per diverses colles de barri —normalment, dels anomenats barris «amb risc d'exclusió»— disgregades al si de la institució. Efectivament, fan falta les gruixudes parets de tota una institució per a interrompre i laminar la potència d'aquesta agregació de forces: una autèntica societat juvenil del crim amb les seues aliances, els seus propis codis, les seues cures i els seus afectes.
També aprenc que, curiosament, els interns de la secció filio-parental troben molt a faltar a les seues respectives famílies. Mentre caminem amb marxa reposada van contant-me detalls sobre les seues mesures judicials —quan van començar, quan acabaran i per quin motiu—, de les seues vides dins i fora de les institucions —hom pot arribar a aprendre més al respecte en un matí a la muntanya que en quatre mesos de professió—, de les estades en altres centres de menors, així com de lloables fites d'infiltració, supervivència i contraban. L'estratègica i relativa distància dels educadors en marxa, l'agradable absència dels guardes de seguretat, el trencament de l'habitual disposició de les aules i la motricitat, encara hui oposada a la rígida estaticitat de l'ensenyament reglat, fan que ens acabem de conèixer per complet mentre anem formant, a poc a poc —però en un crescendo vertiginós— una vertadera locomotora silvestre d'afectes en moviment.
En un moment donat, la senda és assaltada per un subtil efluvi cannàbic, provinent d'alguna planta disseminada entre la malajunça. Els interns dilaten les seues fosses i rastregen els voltants amb deteniment de suricata a mesura que van desfilant. Per fi arribem al replanell de l'esmorzar. Des d'ací s'obri tota la vall que, governada per una nítida lluna matinera, alberga al seu si un monestir de monjos de clausura: ara tots els interns ens trobem a la mateixa banda de l'espill.
Quan unes internes aconsegueixen esmicolar-se entre els clivells de la gran roca volcànica que dona nom a la pel·lícula Picnic at Hanging Rock, obnubilades per unes estranyes i sobtades condicions atmosfèriques, acaben desapareguent en el que sembla el rapte de la racionalitat —encarnada en la mètrica dels versos que els fan recitar, en la rigidesa de la postura corporal, en els faixes apretades al màxim i en els guants que es poden treure a la muntanya— per part de la sublimitat natural que encarna la gran roca. L'ordre de la racionalitat és sobtadament envaït pel misteri irreal, la fantasia romàntica i el simbolisme irracional de la natura: el rapte de Persèfone per part de Plutó. La desaparició de les internes trastoca la institució fins acabar esfonsant-la. Una sublimitat semblant a la que, salvant les distàncies, ens posseeix fins a cert punt en aquest replanell d'entrepans compartits en el qual s'obliden momentàniament les normes i es detenen els rellotges just abans del migdia, en el moment de màxima lluminositat. Els filio-parentals esdevenen un poc d'alta seguretat, els d'alta seguretat un poc filio-parentals, els (professors-)educadors esdevenen un poc interns i els interns un poc (professors-)educadors. D'alguna forma, tots acabem sentint-nos allà com ostatges d'Apol·lo als quals ens han deixat eixir a jugar un ratet al jardí de Dionís.
El temps s'acaba, els rellotges reprenen la seua marxa i hem de tornar regolant. La interna finalment aconsegueix parlar amb l'intern de l'altra secció —un simple «hola com estàs, com has acabat ací, saps algo d'este i d'aquell»— abans que un educador en marxa els separe. La interna em demana l'adreça de l'altra secció —els secrets han de seguir fluint entre la població carcerària. Pugem al microbús i fem el recompte: sembla que aquesta volta no hi ha hagut cap rapte sublim —o almenys de manera visible, ja que en el camí de tornada els nostres somriures cansats no poden deixar d'evocar-me les flautes tel·lúriques de Picnic at Hanging Rock.