La mare de Jean Genet l'entrega només nàixer a l'assistència pública, on hi romandrà fins que als vuit anys és adoptat per una família de fusters que esdevindrà el primer objectiu d'una llarga carrera de robatoris. Als 10 anys comença a ser ingressat en la majoria de reformatoris francesos en l'època en la qual —primera meitat del segle XX— aquests enceten la recerca de l'eufemisme perfecte:
«Els títols oficials i refinats de les cases de correcció són hui "Patronat de rehabilitació moral", "Centre de reeducació", "Casa de recuperació de la infantesa delictiva". El canvi de nom és ja un signe. Les expresions "Casa de correcció" i de vegades "Penitenciaria", que s'han tornat una mena de nom propi —o, més bé, que designen un lloc ideal i cruel situat molt endins del cor del xiquet— tenien una violència que els educadors han tractat de debilitar. De totes formes, i així ho espere, els xiquets reconeixen secretament els noms de "Penitenciaria" o "Presó", tot i que ara els situen més en una regió moral que en un punt de l'espai. Era una bajanada atacar el nom creient que canviaria la idea de la cosa anomenada, ja que aquesta cosa és, si m'atrevisc a dir-ho, vivent» —la mare d'una interna del patio prefereix dir-li, directament, «el convent».
Es suavitzen les nomenclatures i amb elles també —almenys en general— la duresa de les pràctiques «correctives»:
«Se'l tancava en una cel·la pintada per complet de negre —fins i tot el sostre. Després el vestien amb un uniforme cèlebre en la regió per evocar l'espant i la ignomínia. En el curs de la seua residència, l'intern coneixia altres proves: les baralles, de vegades mortals, que els guardes no detenien, les hamaques dels dormitoris, els silencis durant el treball i els menjars, les oracions ridículament pronunciades, els càstigs de caserna, els ceps, els peus escorxats, la ronda al sol a pas compassat, l'escudella d'aigua freda...»
Aquests són fragments de la preparació d'un monòleg radiofònic, titulat El xiquet criminal, que finalment no li van deixar radiar —la tèrbola satisfacció d'estar realitzant les lectures equivocades, d'estar seguint un rastre de molles tòxiques.
En Genet trobem una autèntica exaltació del mal. Deixant de banda la figura del «bon lladre» sotmès a les condicions socio-econòmiques, Genet s'endinsa en una mena de purisme «essencialista» de la maldat. En últim terme l'heroïcitat del xiquet criminal no rau, per a Genet, en altre lloc que en els intents per accedir a l'absolut a través del mal —fet que ens recorda a la definició deligniana dels interns com a «cercadors de l'absolut»:
«Anomenen, si la seua ànima és baixa, "inconsciència" al moviment que condueix a un xiquet de quinze anys al delicte o el crim, jo l'anomenaré amb un altre nom. Perquè és precís un atreviment orgullós, un gran coratge per oposar-se a una societat tan forta, a les institucions més severes, a les lleis protegides per una policia la força de la qual rau en el temor fabulós, mitològic i informe instal·lat en l'ànima dels xiquets. El que els condueix al crim és el sentiment novel·lesc, és a dir, la projecció de sí en la més magnífica, la més audaç i finalment la més perillosa de les vides».
Comentant amb els alumnes les vicissituds de la conducta delictiva, un d'ells em diu, tot encongint els muscles i alçant les celles, que al remat «això està en els gens». Des d'aquest insòlit punt de vista —en la mesura que contradiu d'alguna forma tot el que hem exposat fins ara— hi hauria una mena de «tendència genètica», una «essència» concreta vers la realització de la qual conduirien tots els actes del xiquet criminal. Al reformatori es podrien modificar, com a molt, els «atributs accidentals» que embolcallen aquesta essència, però mai no l'«essència» mateixa, la «forma», la «substància» que condicionaria tots els actes d'aquell que la posseeix:
«Des de fa alguns anys, homes de bona voluntat intenten suavitzar tot açò. Esperen —i a voltes ho aconsegueixen— guanyar ànimes per a la societat. Fer-nos, diuen ells, tornar al recte camí. Les reformes feliçment són de superfície. No alteren la forma».
Compte amb l'adjectiu: les reformes «feliçment» són només de superfície. Genet ací no només està siguent descriptiu sinó també prescriptiu: efectivament els reformatoris no «reformen» aquesta «essència» —i tant de bo això seguisca siguent així. La ineficàcia del sistema educatiu-penitenciari garanteix la perpetuïtat de la pulsió rebel dels interns, però malgrat aquesta eminent ineficàcia, ells també s'han d'esforçar activament per mantenir intacta aquesta rebel·lia —en últim terme, a través de la resistència:
«Em dirigisc menys als educadors que als culpables. No vull inventar cap dispositiu nou amb l'objectiu de protegir la societat. Confie en ella: sabrà cuidar-se sola del graciós perill que suposen els xiquets criminals. És a ells a qui els parle. Els demane que no s'avergonyisquen mai del que van fer, que conserven intacta en ells la rebel·lia que els ha fet tan bells».
Està referint-se Genet, amb aquest essencialisme, a un «mal absolut», intrínsec a l'ésser humà i desvinculat de tota determinació externa? Aquesta seria la tesi defensada, per exemple, a la pel·lícula polonesa basada en fets reals Plac zabaw (2016) —que en polonès significa, precisament, El patio—, que mostra l'absoluta indiferència moral de dos menors de dotze anys durant l'execució del més atroç dels crims imaginables. Però en la concepció «genètica» —en el sentit de «la defensada per Jean Genet»— del mal trobem un matís gairebé nietzschià que entén el «mal», més bé, com una mena de «transvaloració de tots els valors». Al remat, per a Genet el «mal» no esdevé un ímpetu injustificable per destruir coses i persones, tal i com es mostra a la pel·lícula, sinó que la tendència destructiva es dirigiria en aquest cas, més bé, contra les normes —siguen aquestes legals, morals o ètiques. Si el «Bé» representa el suposat fonament, la suposada culminació i finalitat de totes les normes, el «Mal» suposaria per a Genet, al seu torn, la transgressió de totes aquestes normes, una tendència inevitable a destruir qualsevol codi de conducta, fins al punt de trobar en el grau de severitat del càstig una mena de «termòmetre de la transgressió»:
«Els directors i guardians d'altres temps no són més que testimonis atents, i fins i tot ferotges, però conscients del seu rol d'adversaris. Les seues crueltats havien de nàixer i desenvolupar-se necessàriament de l'ardor dels xiquets pel mal —tot entenent per "mal" la voluntat, l'audàcia de perseguir un destí contrari a totes les regles. El xiquet criminal és aquell que ha forçat una porta que dóna a un lloc prohibit. Ell vol que aquesta porta s'obriga sobre el paisatge més bonic del món, exigeix que la presó que ha merescut siga feroç —digna, en fi, del mal que s'ha fet per a conquerir-la».
Si bé per a Aristòtil «l'essència» dels objectes físics de la Naturalesa permetia classificar-los en gèneres, l'«essència» criminal de Genet esdevindria, per la seua banda, l'element comú que compartirien, tot unificant-los en un «poble», els habitants dels centres penitenciaris, i configurant a la vegada allò que López-Petit anomenaria una «aliança d'amics» —convé recordar ací l'elegància amb la qual López-Petit (per exemple a El gesto absoluto) li dona un poc de salero a les teories sobre les «cures» i els «afectes» tot prenent les relacions presents a les «societats del crim» com a referent:
«En l'interior de la Penitenciaria, i malgrat els educadors, existien, ho sé, grups, bandes més bé, el llaç d'unió dels quals era l'amistat, l'audàcia, l'astúcia, la insolència, el gust de la peresa, un aire en el front a la vegada ombrívol i joiós, aquest gust de l'aventura contra les regles del Bé».
I és arribat a aquest punt que Genet es dirigeix directament a nosaltres, els (professors-)educadors. Quin és el nostre paper exactament, pel que fa a la configuració de tota aquesta rebel·lia? Tenim, de fet, algun paper que jugar en aquesta «aventura que ells mateixos han iniciat»? Pietat? Caritat? «Manutenció»? De nou —i aquesta vegada des de «l'altre costat»— se'ns reclama un «devenir» concret —ja portàvem massa temps sense parlar del «devenir-criminal»:
«No basta amb inclinar-se amb sol·licitud, indulgència i un interès comprensiu cap al xiquet criminal per a tindre dret al seu afecte i la seua gratitud: caldria ser aquest xiquet, ser vostès mateixos el crim i santificar-lo per una vida magnífica».
Aquest és el consell que també se'ns dóna des de l'altra banda de la sinuosa línia que des de temps immemorials ha separat la legalitat del seu defora —i Genet sembla que ha tingut clar, des de ben menut, a quin costat romandre:
«Des que hem volgut, ens atrevim a establir una ruptura entre els no-culpables —que no "innocents"—, entre els quals estan vostès i els culpables que som nosaltres. Pel que a mi respecta, he elegit: estaré del costat del crim. I ajudaré als xiquets no a recuperar les vostres cases, les vostres fàbriques, les vostres escoles, les vostres lleis i els vostres sagraments sinó a violar-los».
La fervorosa exaltació del mal per part de Genet no esdevé, per tant, tan gratuïta com sembla: front a les teories d'un mal «total», Genet aportaria un matís nietzschià: el «Bé» és, en realitat, tot allò establert —un «Bé» que, per cert, fa aigües per tots els costats, que es fonamenta precisament en el contrari d'allò que prescriu i que precisament per això podria ésser combatut, entre altres, també amb la insuportable honestedat dels nostres amics els xiquets criminals.