Spinoza infractor

Diu César González —poeta i filòsof argentí de tall spinozià que va passar la major part de la seua infantesa en centres de menors— que «el que tenim per educació és una màquina multifacètica i multipolar de reducció, subestimació, normalització i banalització de la potència humana» i que açò pot fer-se encara més patent, relluir amb tota la seua esplendor, en els anomenats «contextos de vulnerabilitat social», de la mateixa forma que en els centres de reeducació rellueixen explícitament certs procediments carceraris que en centres ordinaris bateguen amb una intensitat menor. El sistema educatiu es podria definir, des d'aquest punt de vista, com un aparell reproductor de la ideologia dominant i l'educació en sí com una «actualització del sistema» instal·lada any rere any en cadascun dels usuaris que hi assisteixen de forma obligatòria. Siga com siga, la paraula «educació» acaba revestint d'autoritat a tot aquell que la profereix o se l'agencia com a definitòria, tot instaurant automàticament una relació «vertical» amb tot allò sobre el que s'aplica. És possible una «educació horitzontal» o ens trobem davant un oxímoron flagrant?

Per a César González, el menor té instal·lada en la memòria atàvica el doblegament davant la gent «que sap». Una relació despullada de poder i hipocresia entre els (professors-)educadors i els interns hauria de passar, llavors, no només per una relació «horitzontal» —en la qual el poder segueix circulant, tot i que amb una altra inclinació—, sinó per una relació en la qual els dos extrems «s'eleven la potència mútuament». Aplicat als territoris habitats pels xiquets «al marge» —i incloent els centres de reeducació entre aquests territoris— les relacions entre el (professor-)educador i l'intern solen valorar-se en termes d'«ajuda», però per a gent com César González —i ací és on entraria la «reciprocitat» que ja traspuava en Freire, tot i que la tradició «deligniana», de la qual l'argentí participaria, intenta anar un poc més enllà— els interns també ajuden als (professors-)educadors.

Moltes voltes els (professor-)educadors ens vanagloriem de la nostra tasca i la difonem en termes heroics: estic realitzant una important tasca social. De vegades fins i tot cometem la gosadia de pontificar a les xarxes: m'he endinsat en territoris inhòspits, he anat fins on ningú no vol anar a fer allò que ningú no vol fer, estic ajudant, mogut per la meua sensibilitat i el meu compromís polític, a aquells que ningú no vol ajudar. Però potser ens estem oblidant de reconèixer que ells també ens estan ajudant a nosaltres, intoxicant-nos amb les seues passions alegres, contagiant-nos de la seua experiència prematura, servint-nos de «combustible anímic i vital» fins al punt que «quasi sempre fan més ells per les nostres vides adultes que el que fem nosaltres per les seues vides adolescents».

He de reconèixer que en els dies previs a les primeres classes el nerviosisme es barrejava amb una mena de por a allò desconegut. Ningú no sabia què anàvem a trobar-nos exactament. Durant la primera visita a les instal·lacions, les cadires encara buides eren ocupades mentalment per la quintaessencia de la disrupció, configurada meticulosament amb totes les històries que irradien aquests murs. Quina sorpresa anar captant a poc a poc «els alts nivells de solidaritat i hospitalitat», l'insistent perseverar en l'ésser, les passions alegres davant una situació socioeconòmica contingentment desfavorable. Quina sorpresa trobar-nos amb allò que el col·lectiu Juguetes Rotos anomena «les intensitats òrfenes». Quina sorpresa, en definitiva, trobar-nos a Spinoza en el reformatori.

Com elevar-nos la potència mútuament, entre (professors-)educadors i interns? Deligny també parlava de l'escolta —«intente escoltar el que murmura la seua carn, però ella es muda i jo sord». El col·lectiu Juguetes Rotos, per la seua banda, proposa substituir la «formació» —o, en aquest cas, la «re-formació»— pel «contagi» recíproc que suposa una aliança entre amigues, «investigar, en una aliança insòlita, les forces ambigües, brutes, amorals, rapaces, investigar amb ells què pot un cos». I en qualsevol cas, evitar caure també en la victimització: són «vulnerabilitat», és clar —en tant que «potència d'afecció»—, però també «potència» per a desgarrar el llenç i trencar el marc, una potència desafiant, imprevista, sense cap imatge ni forma prèvia. 

Elevar-nos la potència mútuament podria significar, llavors, mantenir-nos en aquesta sensibilitat, treballar de forma calculadament caòtica i allunyada de la linealitat, en consonància amb la malajunça assilvestrada que no deixa de brollar al nostre voltant, tot cultivant i potenciant per a tal efecte allò assilvestrat que rau i brolla al propi si del (professor-)educador: de nou, tindre cura d'aquella «llavor de cràpula». No tractar-nos mai més com a «subjectes» i «objectes» —el «subjecte» que educa, l'«objecte» de l'educació—, sinó com a intensitats i relacions de forces que s'entrecreuen i que poden arribar a elevar-se mútuament, tot respectant les respectives traces: «una aliança amb les forces silvestres intractables, incodificables, amorals i difuses que circulen amb diferents graus d'intensitat, tot inquietant els ciments de la societat amb una insistència molt més eficaç —per fisiològica, visceral i realista— que moltes de les "resistències" conegudes». Aquesta podria ser, doncs, una forma d'augmentar-nos mútuament les potències: tractant d'aproximar-nos a aquestes explosions «des d'una percepció química, delirant i amoral» —«amoral» en el sentit que «no escandalitzar-se» esdevé condició de possibilitat per a aquesta aproximació.

Arran de l'última entrada, un amic em passa un fragment d'El guardián de las estrellas de Jack London, en el qual el protagonista s'acomiada del seu company de psiquiàtric: «Era admirable, el espíritu humano elevándose por encima de la adversidad, sin miedo al dolor que pudiera causarle ninguna de las bestias del sistema. —Bueno, hasta pronto, hermano. (...) Hasta pronto. Sé bueno y no le hagas feos al alcaide. Y si le ves, dile que me viste, pero que nunca me viste derrotado». Un intern proclama: «Aquí en teoría nos traen para cambiarnos, pero yo ya llevo cuatro meses y no he cambiado nada». Mentre qüestiona l'eficàcia del sistema educatiu-penitenciari, el seu tímid somriure reflecteix un desig de viure, un connatus concret, una potència humana que, impassible i tenaç, es resisteix a ser aplacada.