Un alumne somia que cau. Desperta amb un sobtat espasme i dona un cop de puny involuntari sobre la taula. Descobreix que no està a casa, sinó a classe, en un institut ordinari. Els companys miren. La professora mira. Es recolza de nou i torna a adormir-se. L'horari fabril resulta completament contraproduent per a la joventut adormida i no té el més mínim sentit pedagògic.
Un nou intern arriba al patio i, com tots els nouvinguts, ha de passar per «l'habitació individual». Aquest és un d'aquells habituals casos en els quals l'eufemisme resulta encara més inquietant que la paraula que intenta ocultar. En aquesta primera fase d'aïllament el poder intenta despullar de poder a l'intern. També —i sobretot— de la possibilitat de relacionar-se —i, més concretament, de la possibilitat de relacionar-se amb el mal.
Què fer a una habitació on només hi ha un llit i una reixa darrere la reixa? Les parpelles comencen a decaure. Una veu li diu que no pot adormir-se fins a la nit. Es suposa que ha de centrar tota l'atenció en la seua pròpia consciència. Es suposa que ací, lluny de les males companyies i envoltat del silenci ensordidor d'una cambra anecoica, l'intern pot arribar a escoltar els seus propis batecs, reflexionar sobre «el que ha passat» i descobrir en el més profund del seu interior la veu del bé.
Què fer a una habitació on només hi ha un llit i una reixa darrere la reixa? Les parpelles comencen a decaure. Una veu li diu que no pot adormir-se fins a la nit. Es suposa que ha de centrar tota l'atenció en la seua pròpia consciència. Es suposa que ací, lluny de les males companyies i envoltat del silenci ensordidor d'una cambra anecoica, l'intern pot arribar a escoltar els seus propis batecs, reflexionar sobre «el que ha passat» i descobrir en el més profund del seu interior la veu del bé.
Tant de bo poder deixar de citar algun dia a Foucault: «La solitud esdevé un instrument positiu de reforma, per la reflexió que suscita i el remordiment que no pot deixar de sobrevindre. Sumit en la seua solitud, el reclús reflexiona. Sol en presència del seu crim, aprèn a odiar-lo i, si la seua ànima no està encara corcada pel mal, el remordiment vindrà a assaltar-lo. La solitud assegura una mena d'autorregulació de la pena i permet una individualització espontània del càstig. L'aïllament dels condemnats garanteix que es puga exercir sobre ells, amb la màxima intensitat, un poder que no serà contrarestat per cap altra influència. La solitud és, en fi, la condició primera de la submissió total». (Vigilar i castigar)
La veu exterior li diu que es pose de peu. Les parpelles no poden suportar el seu propi pes. De peu, recolza el cap contra la paret. Arriba la nit i per fi pot dormir. Després de vint-i-quatre hores li donen un llibre. Els pregunte si això podria considerar-se una forma de «tortura». «Tortura es que te arranquen la picha a pellizcos y te rebozen en una bañera de sal», respon una interna —aquesta mesura de benvinguda sol tindre un efecte nul sobre la majoria dels interns.
L'olor a lleixiu ressec multiplica la tristor que impregna el mòdul d'acollida. Després d'uns dies —els interns asseguren haver-se passat en alguns casos fins a tres o quatre dies a l'habitació individual, tot i que des del 2014 el temps d'aïllament no pot superar les sis hores— torna a obrir-se la porta de l'habitació i una veu entre condescendent i recriminatòria els parla sobre el futur i la responsabilitat. La paraula intervé enmig de la disciplina del silenci per a parlar-li directament a l'ànima. Si fas alguna cosa al patio —per exemple, si li arranques els pantalons a un educador— tornes a la casella de sortida.
L'olor a lleixiu ressec multiplica la tristor que impregna el mòdul d'acollida. Després d'uns dies —els interns asseguren haver-se passat en alguns casos fins a tres o quatre dies a l'habitació individual, tot i que des del 2014 el temps d'aïllament no pot superar les sis hores— torna a obrir-se la porta de l'habitació i una veu entre condescendent i recriminatòria els parla sobre el futur i la responsabilitat. La paraula intervé enmig de la disciplina del silenci per a parlar-li directament a l'ànima. Si fas alguna cosa al patio —per exemple, si li arranques els pantalons a un educador— tornes a la casella de sortida.
Resulta molt curiós que fins al 2014 les mesures disciplinàries dels centres de menors no estaven regulades per la llei. Davant la pressió d'Amnistia Internacional, la Llei de Protecció de la Infantesa estableix límits a la contenció i l'aïllament, que en cap cas es pot emprar com a mesura de càstig, sinó únicament en situacions «d'emergència». El poder manté desperta a la joventut interna, potser perquè aquesta ja fa temps que ha despertat en un sentit molt més ampli de la paraula.