Faltaven algunes dades biogràfiques en l'anterior entrada sobre Fernand Deligny. Per exemple: que va començar a estudiar filosofia i psicologia, que va treballar a l'hospital psiquiàtric d'Armentières i que va mantindre durant tota la seua vida una relació de «fidelitat inorgànica» amb el Partit Comunista. Com ja vam avançar, en 1945 va publicar Llavor de cràpula, el seu primer llibre, abans de convertir-se en el director pedagògic del Centre d'Observació de Lille, on va implementar un format de portes obertes, va reclutar educadors sense diploma ni experiència entre la gent en atur i va impulsar tallers remunerats per als interns, entre altres pràctiques que li van costar una fallida prematura.
Llavor de cràpula és un recull d'aforismes amb els quals Deligny pretén fer palès com la praxi pedagògica, fonamentada moltes voltes en factors ambigus, sembla incompatible amb els intents de sistematitzar-la:
«Quan hages passat trenta anys de la teua vida posant a punt subtils mètodes psico-pediàtrics, mèdic-pedagògics i psicanalo-pedotècnics i estigues a punt de jubilar-te, agafa una bona càrrega de dinamita i fes volar algunes cases en una vila misèria: en un segon hauràs fet més feina que en trenta anys».
El llibre comença amb una ferma aposta contra la disciplina, sens dubte el punt de partida de tota la seua obra. És cert que actualment aquest tipus de teories tenen ja molt de recorregut i ja fa temps que són fins i tot devaluades, però en els anys cinquanta supose que resultaria bastant inaudit afirmar sense taxatius que l'educació comença on acaba la coacció. Per a Deligny, mentre hi és present la coacció, com a molt es pot donar una mena de simulacre. I si en algun moment aquest tipus de recursos són concebuts com una ferramenta per a facilitar la tasca de «transmissió del coneixement» al docent que entén l'educació en aquests termes, el resultat és que en realitat poden acabar llastant els esforços d'aquell que les du a terme —una energia que sens dubte podria orientar-se en altres direccions:
A la vegada, adverteix que, per molt amic que l'educador es faça de l'alumnat, aquest no deixarà de xiuxiuejar entre rialletes, tant si aquell ho percep com si no: la seua forma de parlar, de vestir, de gesticular; el seu físic, el seu caràcter i la seua enigmàtica vida privada. Al remat no deixem d'estar mai exposats al públic, i moltes voltes la rialla és l'última arma que els resta, l'últim mecanisme per a defensar-se del poder, una forma de desacreditar el seu ull a travès de la sàtira. Per què no assumir-ho i començar per riure'ns de nosaltres mateixos? Per a Deligny, estem perduts si pretenem no deixar-ne passar ni una, si cedim el més mínim espai a la paranoia:
«No obtindràs res de la coacció. Podràs en última instància coaccionar-los a la immobilitat i el silenci, i amb aquest resultat, durament aconseguit, hauràs avançat molt. Si li talles la llengua al que diu mentides i la mà al que furta, prompte tindràs un xicotet poble de muts i mancos.
Si hui pegues una galtà, demà, atès que la galtà no haurà tingut efecte, serà precís pegar una punyà, despús-demà una garrotà, després d'instal·lar una cambra de suplicis. Creus que exagere?
Després de la incontinència verbal, el càstig és l'arma més cara als rectificador de xiquets. L'educació començarà el dia que l'atmosfera estiga completament buida de qualsevol miasma de sanció. I els més difícils de desinfectar seran els propis xiquets. Els seus defectes són com pèls: quan més se'ls talla, més durs tornen a créixer».Però tampoc es tracta per a Deligny de ser un Sant Vicent Ferrer —o un Luís Amigó— a l'aula, no es tracta de concebre els interns com éssers de llum i l'educador com l'únic capaç de percebre i connectar amb aquesta llum. La seua pedagogia no és salvífica en cap sentit: Deligny no té el remei ni la panacea. No hi ha escapatòria: si al remat es tracta de preservar i potenciar les singularitats dels alumnes, en el cas del professor-educador també es tractaria de deixar aflorar la pròpia singularitat entre el professor-Mengele que ens impostem per intentar preservar l'autoritat i el Sant Vicent Ferrer que volem ser per a connectar amb l'alumnat —la pedagogia deligniana esdevé eminentment «antipedagògica», entre altres, perquè posa de manifest la impossibilitat fàctica d'elaborar cap tipus de pedagogia:
«Si jugues al policia, jugaran als bandolers. Si jugues a ser bo, jugaran als dimoniets. Si jugues al carceler, jugaran als presoners. Si eres tu mateix, estaran molt molestos.
Si eres massa sever s'ocultaran, i si no eres suficientment sever no els impediràs fer les coses mal. No et preocupes, doncs, per la severitat».Si de cas, es limita a donar alguns consells molt bàsics, com una mena d'avís per a navegants. Per a Deligny, un educador ha d'estar ben adobat en el fracàs, inevitablement acostumat a compensar cada passa endavant amb dues passes cap arrere, a no veure el fruit de la seua tasca en molt de temps o fins i tot a no arribar a veure'l mai. L'educador també ha de perseverar, tot i que en alguns aspectes el feedback sí que esdevé instantani i moltes voltes es pot entreveure ja en la mirada que ens retorna l'alumnat, tal i com comentàvem fa poc. De vegades, dèiem, aquest xicotet feedback, aquesta mirada esdevé ja un enorme triomf. Aquesta és una tasca paradoxal: agraïda i desagraïda al mateix temps, de tenaç formigueta i d'espontània pirotècnia.
A la vegada, adverteix que, per molt amic que l'educador es faça de l'alumnat, aquest no deixarà de xiuxiuejar entre rialletes, tant si aquell ho percep com si no: la seua forma de parlar, de vestir, de gesticular; el seu físic, el seu caràcter i la seua enigmàtica vida privada. Al remat no deixem d'estar mai exposats al públic, i moltes voltes la rialla és l'última arma que els resta, l'últim mecanisme per a defensar-se del poder, una forma de desacreditar el seu ull a travès de la sàtira. Per què no assumir-ho i començar per riure'ns de nosaltres mateixos? Per a Deligny, estem perduts si pretenem no deixar-ne passar ni una, si cedim el més mínim espai a la paranoia:
«Sobretot no intentes saber el que diuen de tu entre ells. Si per tan poquet et fastigueges de l'ofici, no te'n puges al nostre vaixell, ja que el nostre carburant és el fracàs quotidià, les nostres veles s'insuflen de rialletes burletes, i treballem molt per a dur al port peixets minúsculs, tot i que eixim a pescar balenes».La crítica deligniana al sistema educatiu comporta, per la singularitat de la seua tasca, una conseqüent crítica al sistema judicial, que al remat és el que s'encarrega de prendre les mesures judicials, acurtar o allargar les condemnes, atorgar els permisos i fins i tot prescriure la medicació corresponent. Deligny no pot evitar projectar l'ombra del seu dubte pel que fa a la relativa arbitrarietat d'alguns procediments judicials:
«T'adonaràs que alguns jutges prenen decisions com els joiers venen un anell: un pren la mesura del delicte com l'altre pren la mesura del dit. Ni un ni l'altre es preocupen molt per la resta. La Justícia, o quan allò abstracte es converteix en un secretari judicial».I amb açò seguim en el que crec que és el nucli de tota aquesta reflexió en curs sobre la tasca de l'educador o professor-educador: existeix una potencialitat política concreta en els interns? En cas afirmatiu, en què consistiria exactament i com es podria desenvolupar? De nou, la resposta no sembla clara ni molt menys definitiva. A poc a poc anem acostant-nos, sense tindre l'esperança de trobar-la. És honest per part del professor-educador concebre la pulsió contra l'Estat de les coses intrínseca a l'intern com una potència política susceptible de ser desenvolupada? Una pulsió, per cert, que moltes voltes apareix associada, fins al punt de resultar indistingibles, a una pulsió «vital», a un desplegament desbordant de vida enmig de l'adversitat, a un perseverar en l'ésser —al remat, a un seguit de «passions alegres»:
«Mantén-los vius. Si la vida per a ells és furtar, molestar i demolir, simplement busca-li a eixos verbs complements directes o indirectes que facen derivar insensiblement la seua força cap a actes confessables i útils».Tot i que per moments trobe a faltar també —les empremtes són indelebles i acumulatives— els habitants del país dels xiquets «legals», dels xiquets «normals», dels «bons xiquets», he d'agrair als entranyables funambulistes de les seues fronteres el fet d'haver-me indicat, com a una Alícia desorientada, el camí cap al país subterrani dels «xiquets al marge».
«Compta amb la fatiga que t'assetjarà per la nit, amb les ganes d'esbufegar com els cavalls i el desig de marxar cap a l'horitzó fins el país dels xiquets sans, nobles i harmoniosos, grossets i bronzejats pel sol. Al dia següent estaràs allà una hora més prompte que de costum a mode de disculpa».De nou, les «llavors de cràpula» no es troben únicament en els interns, sinó a l'interior de cada educador —caldrà, doncs, regar-la a consciència i tenir cura d'ella a mesura que seguim excavant en la madriguera.