La mirada

Il·lustració original de la Diòptrica de Descartes (1637)

Ja ha acabat d'arribar la tardor al patio. El canvi d'estació rebolica els humors dels interns. Les internes agredeixen els coordinadors, es posen nervioses a les classes, freguen les sabatilles de tela contra terra, no tornen dels seus permisos i fugen de les seues respectives seccions. Noves baixes i noves altes, condemnes que acaben i altres que s'estrenen. Les classes romanen en un procés de contínua reconfiguració. La maquinària ja està engreixada i la rutina es fa patent per a tothom.

La meua amiga lecto-escriptora llig el final del relat. Em quede mirant-la uns segons. La seua intel·ligència és una intel·ligència estranya, com una flor blava brollant entre els clivells de l'asfalt. La seua salutació és una envestida existencial. Projecta una mirada concreta sobre el món —sembla posseir allò que López-Petit anomenaria «la mirada estràbica». La seua postura és entre hieràtica i heroica. Tot ocorre com si els seus ulls se n'hagueren adonat de massa coses massa prompte. Em pregunte com podria perseverar en el seu ésser i a la vegada preservar la seua valuosa singularitat. Em quede mirant a l'educadora, em quede mirant el vigilant de seguretat i finalment li dic: «M'ha agradat molt. M'agrada molt el que escrius i com escrius, de veritat». De moment no em sent capaç de dir-li més.

Per què es confina a les suïcides junt als diagnòstics psiquiàtrics i les condemnes penals? Foucault, a la seua Història de la follia, conta com la concepció del suïcidi com un crim —al remat un «homicidi de sí»— i un sacrilegi ve de molt antic. Fins al segle XVII, a França, si algú aconseguia suïcidar-se era lligat pels peus i arrossegat pel carrer com un assassí, i si algú ho intentava però no ho aconseguia, l'Estat s'encarregava de fer complir la seua voluntat frustrada fins al final. Però a partir del segle XVII ja no se'ls executa sinó que se'ls confina, en una mesura a la vegada de càstig i prevenció. Són ells, els suïcides, els qui inauguren l'anomenada —i actualment tan debatuda— «contenció psiquiàtrica», lligats de mans i peus en uns aparatosos taüts verticals que deixen el cap al descobert, com una mena d'iron maiden sense punxes.

Foucault segueix contant com a partir del segle XVII la figura de la víctima es difumina amb la del malalt, la del criminal amb la del boig i la de la malaltia amb el crim, tot configurant una mena de «fisonomia de la desraó», una «experiència comuna de l'angoixa» que amalgama la bogeria, la neurosi, el crim i totes les inadaptacions socials.

La mirada, més que percebre d'una forma neutral la realitat que observa, acaba més bé configurant-la en el propi enfocament, degut a la càrrega teòrica i a una intencionalitat concreta. De fet és així com observa l'ull del poder: més que observar «projecta», en el sentit de plasmar una imatge prefigurada i en el sentit, també, de tindre un «projecte» reservat per a aquesta imatge —el projecte que finalment l'acabarà de configurar.

Però no és només l'intern qui coneix la mirada del poder des de ben xicotet. Nosaltres també l'hem pogut percebre a travès de l'ull del pediatra i del mestre, del jutge i del policia, del retor i l'educador, del psiquiatra i del professor —ulls que mesuren cossos i contrasten dades; ulls que lligen historials, classifiquen tipologies i graduen capacitats; ulls que preveuen, avaluen i vigilen; ulls que realitzen seguiments, ulls entornats que s'esforcen per escrutar l'interior.

Potser el repte de l'educador —d'aquell «educador delignià» que suggeríem fa poc— estiga en subvertir aquesta imatge, en tallar aquest globus ocular amb un cúter en una nit de lluna plena. Tractar l'intern com un company de cel·la en una pedagogia de tabac de contraban, en una antipedagogia de «pastís de llima», sent conscients a la vegada de la relació de poder de la qual partim.

La mirada, una cosa tan assequible i transversal com «la mirada» —entesa, és clar, en un sentit ampli: una forma d'habitar l'aula, una forma de dirigir-se a l'alumnat, una forma de concebre'l i, al remat, de tractar-lo. Si mires molta estona l'abisme, l'abisme et torna la mirada. Però si el mires d'una forma concreta, aquesta pot ser una mirada segura, de confiança recobrada —el «mòdul d'acollida i observació» és un dels més tristos, ja que és allí on l'intern cobra sobtada consciència de tot plegat. Aquesta pot ser una mirada confident i il·lusionada, amb ganes de perseverar en l'ésser. Una mirada intel·ligent, preclara a cops de vida: una mirada de mil metres. Sospite que ací podria raure una de les claus, en aquesta cruïlla de mirades tan despullades de poder com puguen. Partint d'ací, l'intern ja decidirà si refiar-se o no del funcionari —però això ja és una altra història...