«Una nació que tolera viles-misèria, els claveguerams a cel obert, les classes superpoblades i que s'atreveix a castigar els joves delinqüents em fa pensar en aquella vella borratxa que vomitava sobre els seus fills tots els dies de la setmana i el diumenge li pegava una galtà al més menut per haver bavejat el seu delantal»
Fernand Deligny (Llavor de cràpula, 1945)
Fernand Deligny és un referent en antipedagogia, l'equivalent educatiu de l'antipsiquiatria —de fet, en els anys seixanta va arribar a treballar junt a Félix Guattari a la clínica La Borde. Va dedicar cinquanta anys de la seua vida als xiquets inadaptats, delinqüents, psicòtics, autistes, etc —en definitiva, a allò que anomenava els «xiquets a banda»:
«Els que incendien granges, furten carbó de les gavarres, vagabundegen i delinqueixen, eixa gentola de menys de divuit anys que crimeja, ingrata, assistenciapublica i masturba la seua existència. Indiscutiblement: sífilis, alcohol i tuberculosi; tuguris, ramaderia humana, mares-conill i el pare que abusa sexualment de la filla. No fa falta dir-ho: culpe enormement al càncer capitalista».
Després
de molts anys com a educador va arribar a ser director d'un d'aquests
centres, en el qual va poder implantar i desenvolupar les seues
dinàmiques heterodoxes i antiautoritàries amb molt bons resultats
—i a la vegada amb
molt
de recel per part de la comunitat educativa, que
l'acusava de fer més «experiments sociològics» que no «reeducació».
Després
de passar uns anys a La Borde es va endur un grapat d'autistes al camp i va muntar una comuna autogestionada amb ells. A
la seua praxi educativa barrejava
la poesia, la filosofia, el teatre, el cine —el material
enregistrat a la comuna va formar part durant molt anys de la documentació
audiovisual referent de l'espectre autista. Després
d'aquesta experiència publicarà L'Arachneen,
una sèrie de textos filosòfics al voltant de l'autisme.
Els enemics de la infància
Per
què considerem Deligny un «anti-pedagog»? Per
a començar, concep
l'educació com
un instrument de control. Per
tal
de
transgredir-lo haurem d'optar, per tant, per formes educatives que no imposen,
que no dirigisquen, que no castiguen —arribarà
a afirmar, de fet, que l'educació no pot començar fins que no
desapareixen tots els mecanismes de sanció. Així
és com descriu aquells que formen part del dispositiu que
sol configurar-se al voltant dels menors «inadaptats»:
«M'he trobat molt a sovint els enemics de la infància, doncs la seua avantguarda milita als centres educatius i el seu estat major resideix als comitès, consells i associacions dedicats a la protecció. La destresa d'aquestes persones per acceptar i assimilar de manera aparent veritats que no s'atreveixen a contradir només pot comparar-se amb la pacient habilitat que despleguen per evitar la pràctica sincera de principis perillosos per al confort moral i social del qual s'han convertit en representants competents i prudents. Pul·lulen al voltant dels xiquets en risc "moral", ja siguen delinqüents o inadaptats. Són hipòcrites partidaris d'un ordre social podrit que s'esfondra per tot arreu. S'agiten al voltant de les víctimes més flagrants de les escombraries: els xiquets que pateixen situacions de misèria. Inoportuns i tenaços, es reuneixen com a mosques i la seua sorollosa i benefactora activitat camufla una simple necessitat de posar en aquesta carn a penes viva els seus propis desitjos d'obediència servil, de conformisme deformat i de moralisme de pacotilla».
Quina
és la funció del professor? En teoria, desenvolupar l'adult en potència, emmotllar l'adolescent per tal «d'adequar-lo» —un dels orígens etimològics d'«educar»— a l'Estat de les coses. Quina seria,
llavors,
la funció del professor «crític»
amb aquest Estat de les coses? Potser
ja no tant
«adequar»,
sinó aportar les ferramentes per tal de desenvolupar una potència crítica. I pel que fa a l'educador?
L'educador treballa en centres de «re-educació», i per tant en aquest cas es tractaria de
«tornar a adequar» els projectes de persona adulta que s'han
desviat de les lleres de l'Estat de les coses. Tornar al canal,
retornar a la cleda, re-adequar, re-educar. I què ocorre amb l'educador —o «professor-educador»—
crític? Atès que els interns amb els quals
tracta ja han «actuat»,
d'una forma o altra, contra l'Estat de les coses. Evidentment, supose
que no seria massa honest esperonar-los en les seues respectives i prometedores
carreres delictives, però tampoc conformar-se amb
inculcar-los una moral calvinista del treball i relacionar la
«reinserció» únicament amb el quadrat «treball-llar-parella-fills» —un
quadrat, per cert, emprat pels frares com a vara de mesura de l'èxit
de la institució: «Quan
ens fem càrrec d'un xiquet no és per a que la societat se'l lleve
de damunt i nosaltres ens fem càrrec de polir-lo per a que puga
reabsorbir-lo i domesticar-lo». Llavors per a què és?
Llavors de cràpula
En
una altra entrada ens preguntàvem quines alternatives a la delinqüència es presenten per escapar del determinisme socioeconòmic, i una
de les primeres alternatives que ens ve al cap és el treball:
aprendre
una feina, treure's un títol, entrar en el món laboral. Però
potser alguns dels interns han decidit ja,
de
forma completament conscient, intentar escapar també a eixa trampa.
Recordem l'escena de 7 Vírgenes en
la qual els dos protagonistes —un
d'ells un intern en permís—
es
penedeixen, tot contemplant un trinxador de pollastres, del «pobre assalariat» que ha de guanyar-se honradament
la vida: «el
dia que me convierta en un pringado así quiero que cojas una
pistola, te acerques por detrás y ¡pum!, un pringado menos».
Podríem
dir que es troben entre Escila (la delinqüència, el defora de la
llei, el determinisme socioeconòmic) i Caribdis (les gargamelles del
món laboral, l'explotació i el precariat). Diu Deligny al respecte:
«La majoria d'ells són rodamóns que, per a escapar a la privació de llibertat del treball quotidià, es veuen una i una altra volta entre dos policies, entre les parets d'una cel·la. Molt més buscadors d'allò absolut que els jutges incapaços de concebre-ho. Rodamons tenaços, menjadors de remolatxa, tan vius que cap assistent social els podria suportar; deixalles humanes, indiscutiblement. Per la resta, esperança d'un món que segueix tinguent el risc de rebentar de docilitat».
Hi ha, per tant, una potencialitat en l'intern que l'educador
hauria d'ajudar a desenvolupar.
Però, en què consisteix exactament, aquesta potencialitat? És l'intern un «adult» en
potència? Un «bon ciutadà» en potència? Un «bon treballador»
en potència? Al remat, una simple Llavor de cràpula? —així
va titular Deligny el seu primer llibre l'any 1945—
o
hi ha també alguna cosa pareguda a una «llavor de canvi»?
La
forma en la qual Deligny parla «políticament» dels interns recorda
a l'elevada consideració en la qual tenien els anarquistes de principis de
segle passat al lumpenproletariat.
Si
les lluites basades en la dialèctica al remat només aconseguien
«trillar» l'Estat de les coses, el canvi només podia
provindre, llavors, del defora. Però no només del defora de les institucions
—que
també—,
sinó
també —i
especialment—
del
defora del món laboral, del defora de la llei. És així com aquesta
antiga tradició anarquista eleva el lumpen a la categoria
d'avantguarda ideològica: només aquells que no
tenen res a perdre són capaços de destruir la trilladora —no debades la societat intenta confinar aquest «defora» en un «endins» absolut, al voltant del qual es constitueix. Alguna cosa de tot açò hi ha —en
versió adolescent—
quan
Deligny afirma que:
«El relleu està disposat. Açò no agrada als fatigats de bestreta, però una nova raça acaba de nàixer baix el sol. És necessari que del sofriment d'aquest formigueig humà de barris marginats, aquests rodamóns socials ens donen algun dia la recerca d'una forma de vida més honesta. La recerca, si es vol, d'una moral que no estiga infestada de prejudicis rebentats baix les escombraries d'una estructura social que s'esfondra».Aquesta potencialitat política del lumpen sobresurt i rellueix entre les acusacions d'apoliticisme reaccionari, per exemple, en escenes tan divertides com:
«Quan els policies entren al centre i els xiquets estan reunits —per exemple, en el refectori— s'alça un cor unànime i fort: "em cague en els policies / de dalt abaix, de dalt abaix / em cague en els policies i en la Guàrdia Civil". El centre té molt mala reputació entre els policies —tan mala com la dels policies en el centre».
Aquesta relació dels interns amb els policies continua siguent,
com a mínim, complicada, sobretot si ens fixem en la quantitat de
voltes que escriuen i dibuixen de mil maneres les sigles «A.C.A.B»
per totes les agendes i la marginàlia de les activitats de classe.
Els pregunte si això ho han après ací dins, entre ells, i m'asseguren que no, que ja ho sabien de fora per separat. Al preguntar-me si coneixia el significat de les inicials els dic que sí i escric a la pissarra el meme
«All Cats Are Beautiful». Les
mirades cobren com un plus de complicitat.
Amb el pas a una societat de la informació, els autistes passen a formar part, també, d'allò que podríem anomenar el «lumpenproletariat cognitiu». En una societat basada en la comunicació i la circulació dels afectes, els autistes passen a ser uns autèntics «estolledors del sistema» que tallen en sec els fluxos necessaris per al funcionament del capitalisme. La detecció d'aquesta potencialitat política de l'autisme ja va ser d'alguna forma prefigurada per Deligny a L'Arachneen, però això ja ho comentarem amb més calma si tenim l'oportunitat...
Amb el pas a una societat de la informació, els autistes passen a formar part, també, d'allò que podríem anomenar el «lumpenproletariat cognitiu». En una societat basada en la comunicació i la circulació dels afectes, els autistes passen a ser uns autèntics «estolledors del sistema» que tallen en sec els fluxos necessaris per al funcionament del capitalisme. La detecció d'aquesta potencialitat política de l'autisme ja va ser d'alguna forma prefigurada per Deligny a L'Arachneen, però això ja ho comentarem amb més calma si tenim l'oportunitat...
Els rodamóns eficients
Ja
seria hora d'anar aproximant-nos a una definició definitiva del concepte «delignià» d'educador. A
Els
rodamóns eficients (1947)
ens
dóna alguna pista: per a començar, i abans que res, l'educador
crític, enemic de les programacions, deixarà que «la cosa fluïsca»
i tindrà sempre una presència «lleugera». Recorde
que, després
del primer curs
de docència, em
vaig atrevir a classificar
els professors en tres tipus: el
professor-Mengele, el professor-invisible i el professor-translúcid,
i vaig decidir que m'agradaria pertànyer al tercer grup —no
sé si encara ho he aconseguit, si ho aconseguiré algun dia o si en
realitat es tracta més bé d'un procés, una tendència, una
aproximació contínua. Anem
arribant,
en qualsevol cas,
a una definició —gairebé—
definitiva
de l'educador «crític»:
«Amb quelcom de poetes, de pintors, de cantussejadors, un poc comediants, exhibidors d'ells mateixos i de marionetes, honestos amb l'instant, escopinyadors de preguntes, pell viva a flor de societat, incontrovertiblement inadaptats, inquiets per la seua vagabunderia i pacients com un cadirer, aquests són els companys que els xiquets necessiten. Exploradors ingenus i pobres, no aixafaran la tribu infantil amb el pes dels seus equips pseudocientífics, pseudohistòrics, pseudomorals, jogueteria injuriosa, regals habituals dels qui arriben del món dels adults. Creador de circumstàncies, ací està l'educador, enfrontat a totes les inèrcies. Ànim».
Heu endevinat: al remat, amb «rodamóns eficients» Deligny no està referint-se tant als interns com als propis educadors —i «professors-educadors», podríem afegir pujant al carro. Gràcies, llavors, pels ànims.
Coda: l'educador escriu sobre la seua tasca
Per què ens compliquem tant la vida i no ens limitem, simplement, a intentar realitzar bé la tasca que se'ns ha assignat? Què li importa a la gent la nostra
feina, i per què sentim la necessitat de contar-la? És per pur
histrionisme narcisista? És per l'anecdòtic feedback? El diletant afirma que açò l'ajuda a ordenar les idees i trobar-li sentit a tot plegat, però no hi haurà alguna forma més «còmoda»? Aquest tipus d'institucions funcionen en base a un estricte secretisme. Pot arribar a perillar la meua feina? Estaré fins i tot cometent —justícia poètica!— alguna il·legalitat? Pense en els papers doblegats de la meua amiga del mòdul terapèutic i me n'adone que, siga com siga, aquest tipus de «literatura perillosa» mai no ens abandonarà:
«Parle de mi mateix, de la meua actitud front a les dificultats pintoresques del meu ofici. Parlant, invente reflexos o intuïcions que no tenia. I cree ficcions sobreestimulades. Em convertisc en l'educador que hauria de ser, un poc esgotat per córrer darrere d'aquest jo que descric en els moments d'entusiasme».