Comencem el curs amb la qüestió de la llibertat. Alguns educadors alcen la cella. Alguns interns també. Ens estàs prenent el pèl? Un intern m'arriba a dir: «Ho fas a posta?» En el primer cicle intentem aprofundir en el propi concepte de «llibertat», mentre que en el segon, després d'analitzar els diferents tipus de llibertat —que ells mateixos han proposat—, ens centrem en la «llibertat de decisió» a travès de la preparació d'un debat sobre l'avortament. Al preguntar sobre els tipus de llibertat que coneixen, un intern es posa a dir-me: «libertad vigilada, libertad condicional...».
En el primer cicle comencem amb una primera definició de llibertat que sol sorgir espontàniament: «Fer el que ens dóna la gana». Tots els anys els demane, per a començar, que escriguen una redacció lliure sobre el que farien si estigueren sols al món. Amb açò intente que s'imaginen una mena d'escenari pre-social per a després debatre sobre com tornar a gestionar l'aparició dels altres —una mena de versió Àsperger de «l'home natural» de Hobbes i Rousseau. Quan era xicotet, per cert, jo també vaig fantasiejar alguna volta amb la possibilitat de quedar-me sol al món, sobretot per a poder passar-me, un a un i en pantalla gran, tots els videojocs del Carrefour.
Si a algú no li abelleix escriure una història, ho pot fer en forma de llista, i el resultat sol ser prou divertit —per exemple:
«Ir en taparrabos. Destruir zoo. Destruir acuario. Comer. Tabaco plantar. Enseñar a monos a jugar a futbol. Hacer equipos de animales deportistas. Hacer fiestas para los animales. Enseñar a los monos a fumar puro».
Només suggerir la proposta algunes de les internes es capbussen amb torticoli al paper en blanc, després d'haver mirat el no-res durant uns segons: les meues amigues les lecto-escriptores empedreïdes —normalment xiques en la seua majoria.
En la majoria d'històries apareix més tard o més prompte un element comú, que és ni més ni menys que l'anhel dels altres, i llavors aprofitem per a comentar la condició irremissiblement social de l'ésser humà. Davant l'aparició d'aquest anhel, algunes se les enginyen per a retrobar-se amb els altres de diferents formes, per exemple, a travès d'un deus ex machina que els faça reaparèixer a l'endemà, o bé erigint-se com l'Eva d'un Segon Origen:
«Buscaría semen de un banco de semen y empezaría a crear mi mundo, pero antes de eso me crearía una casa en una cárcel, robaría millones y millones, móviles, coches, motos y casas y cerraría la cárcel para que nadie me quitara nada. Sería la reina y le daría la mejor vida a los míos».
Una altra interna opta, per la seua banda, per inventar una màquina de clonar. «Veus què bé? L'anhel social desperta l'enginy», pense. Però quina sorpresa al comprovar que a l'altre extrem de la màquina els esperaria ella per anar esquarterant-los a mesura que anaren eixint —sens dubte un final inesperat.
Entre totes les amigues lecto-escriptores destaca sens dubte una interna del mòdul terapèutic: muscles encollits, caminar rígid, mirada perduda, parla arrossegada. Entre els companys es comenta: «S'assembla molt a aquella altra que va intentar enverinar als seus pares... Segurament per ací van els tirs: o bé ha intentat matar als pares o bé s'ha intentat matar ella». I, efectivament, al poc de temps descobrim que es troba en una teràpia de prevenció del suïcidi, amb una depressió precoç que sembla apoderar-se —fins i tot de forma física, somàtica— de tot el seu ésser.
Al suggerir-li el relat es posa a escriure'l amb relativa fruïció, però la classe acaba abans que el relat, així que li dic que se'l pot endur per acabar-lo a l'habitació. A la setmana següent em diu que el va mostrar a una educadora i no recorda què va passar exactament amb ell. M'assetja la idea que potser no ha sigut molt bona idea suggerir aquesta activitat en aquest grup concret: potser podria alimentar certes idees recurrents i resultar contraproduent per a la tasca dels educadors? Tot i així, i tenint en compte l'interès de la interna per l'activitat, li dic que si vol pot tornar a començar i tornar a endur-se'l, aquesta volta tinguent molta molta cura de no perdre'l. Realment tinc moltes ganes de llegir la seua història.
A la setmana següent em diu que l'ha tornat a perdre. Li pregunte què ha passat aquesta volta i em diu que no se'n recorda, però em treu de la butxaca un paper plegat en huit plecs. Em diu que és una altra història que ha començat sobre la mort d'una amiga. Escriptura perillosa. Literatura clandestina, circulant secretament com una consigna. Li pregunte si me la puc endur per a llegir-la, però immediatament després li dic que millor esperar a tindre-la acabada. També tinc moltes ganes de llegir aquesta història. Li dic que pot oblidar-se de la història sobre solitud i llibertat, però als minuts de començar la classe em demana si pot tornar-la a començar. Li dic que clar que sí, però que aquesta vegada li la guardaré jo i que podrà anar acabant-la a poc a poc a classe:
«Un día como otro cualquiera, con gotas de sudor frío bajándole por la frente, se despertó de golpe de una terrible pesadilla. Soñaba con mucha sangre y con su familia muerta. Cuando se despertó, sintió la necesidad de ver a su familia, de abrazarlos de nuevo, de decirles "te quiero" de nuevo. Se fue corriendo a la habitación de sus padres y su hermano pequeño, que aun era un bebé, pero al entrar no estaban, todo estaba desértico, sin ninguna persona, y como si hubiera pasado un tornado. Todo estaba desordenado, como si hubieran estado de mudanzas imprevistas. Se asustó tanto que empezó a recorrer toda la casa, pero no encontró a nadie. Se fue corriendo a su habitación, cogió su teléfono móvil y empezó a llamar a sus padres, pero no contestaban. Empezó a llamar a sus familiares cercanos, pero tampoco contestaban, así que decidió llamar al servicio de emergencias. Tampoco contestaban. Por un momento sintió como se le cayó el mundo encima. No sabía qué hacer. No podía ni respirar. Empezó a llorar como si no hubiera un mañana».