«Quién nos sacará de esta ruina, hermano?»El Pistolika
Criando
ratas es
un projecte independent i col·laboratiu de cinema «neoquinqui»
ambientat i dut a terme en la ciutat d'Alacant. Al preguntar-li a
l'intern de què va, em diu que «de
gitanos y cocaína, profe».
I, efectivament, la pel·lícula esdevé
un bon mostrari actualitzat
de
la fauna que habitava aquell cinema «quinqui» dels setanta i que segueix
habitant
els carrers i els escenaris en els quals està
ambientada la pel·lícula
—el
barri de San Blas, la Colònia
Requena, les
Mil Vivendes... Una de les principals característiques d'aquest
gènere cinematogràfic de semi-ficció és la total absència d'actors professionals —en el cas del cinema
«quinqui» pel que fa a l'elenc principal i en el cas del «neoquinqui» en la totalitat de la plantilla—, fet que llasta bastant les actuacions.
La
pel·lícula està protagonitzada per Ramon Guerrero «El Cristo»,
habitant
intermitent del defora de la llei, sobretot,
per tràfic i possessió de drogues. Mentre
rodaven la pel·lícula va tornar a ser empresonat,
fet que va endarrerir més d'un any el rodatge, ja
que havien de reservar-lo als dies de permís
i només
el van poder reprendre de forma contínua
una vegada esgotada la condemna. La
pel·lícula, de
pressupost tendent a zero —amb una no molt bona qualitat d'imatge i moltes errades d'edició—, mostra com se les enginyen
tres generacions de quinquis d'un barri marginal d'Alacant per
a tirar endavant.
Es percep en els monòlegs dels protagonistes —sobretot dels
protagonistes menors— certa
autoconsciència de la situació a la qual han sigut abocats. La
mateixa autoconsciència que es desprèn, de fet, de la pròpia
recomanació dels interns. Els protagonistes d'aquesta pel·lícula,
els habitants d'aquest barri, habiten els llindars
entre el carrer que trepitja la gent «civilitzada» i els albellons
i conductes que fan invisibles els seus residus. Els barrots de ferro
del clavegueram recorden,
en aquest cas, als barrots
de la presó. L'èmfasi
posat en la criança, tant pel que fa al títol com pel que fa al
considerable protagonisme dels xiquets, desprèn un cert aire de
determinisme socioeconòmic.
«Yo soy El Vaquilla, alegre bandolero»Los Chichos
Carlos
Salado, director de Criando
Ratas, critica
els seus antecessors Eloy de la Iglesia i José
Antonio de la Loma
per
l'explícita denúncia social que mostraven les seues pel·lícules:
«Eloy de la Iglesia i De la Loma eren victimistes, en el sentit que
defenien que l'elit social era la culpable i que els delinqüents no.
Jo no m'he mullat en això, només expresse una problemàtica en la
qual intente intervindre el menys possible».
El
debat estava servit als cinefòrums de l'època entre aquells que
atribuïen certes connotacions polítiques als actes delictius que
reflectien les pel·lícules i aquells que afirmaven que hi ha alternatives al delicte, que el relatiu èxit del gènere es devia exclusivament al morbo i que els seus
seguidors mai no havien sigut atracats per alguna de les bandes de
delinqüents que lloaven a les sales.
El
Vaquilla està
considerada més bé una pel·lícula menor dins del gènere, al
costat de títols com ara Perros
Callejeros, El
Pico o La estanquera de Vallecas,
però m'ha semblat interessant perquè, donada la curta edat del
seu protagonista —molt
més menut que el «Cristo»—
s'intenta
reflectir l'ambient dels reformatoris del franquisme. És el propi
protagonista qui va narrant, entre escena i escena, com passava «de
la policia al tribunal tutelar i del tribunal tutelar al
reformatori». I ací cabria afegir: del reformatori de nou al carrer
i, una vegada assolida la majoria d'edat, a la presó. De fet, són nombroses les escenes en les quals es mostra aquesta constant i literal «línia de fuga».
En aquesta altra escena escapa d'un altre reformatori, d'una forma bastant enginyosa, després d'haver passat uns quants dies patint la humiliació i la tortura dels retors en el mòdul de cel·les:
La qüestió de «la fuga» també és bastant comú al patio. La primera
setmana, els interns del mòdul de la ciutat quedaven relativament
estranyats al veure com dues de les seues companyes anaven a pegar
l'habitual volta amb l'educadora pels voltants del mòdul amb xandall
i sabatilles, ja que no era així com solien vestir. La tàctica era
ben senzilla: donar una espenta a l'educadora amb la suficient força
per a que mentre cau a terra, se n'adona del que està passant,
s'incorpora i comença a buscar-les haja donat temps a córrer el més
ràpid i lluny possible.
Tornant al Vaquilla —i si em permeteu l'spoiler— la pel·lícula acaba, precisament, amb la imatge congelada d'un policia apuntant-lo amb una pistola mentre diu «Alto!», que suggereix d'alguna forma el seu etern retorn al reformatori. Potser el seu malnom feia referència a la forma en la qual una vaqueta de tancament és amollada per a tornar a ser tancada de nou després de pegar unes quantes voltes i així successivament —qui sap...
