«Yo no niego haber robado ni tampoco haber matado»
La Choli
Al
pensar en com anomenar un dels devenirs que reclamen de nosaltres els interns del patio, he dubtat entre
«delinqüent»
—una
paraula ben carregada de connotacions—
i «infractor» —una mena d'eufemisme—,
però finalment m'he quedat amb la primera. No per la sonoritat de la
paraula en sí —que
també—, sinó perquè crec que en el seu devenir, el
professor-educador ha de carregar també amb aquestes connotacions.
Llevat de
l'apèndix ubicat a la ciutat de València, destinat en la seua
majoria a menors de classe mitjana-alta i trajectòria acadèmica
normalitzada que han tingut problemes de «violència
filio-parental»,
trobem en la
resta de mòduls un relatiu
biaix de classe que ens permet
arribar a
comprendre les circumstàncies en
les quals els menors han començat a delinquir
—«comprendre»:
un
dels primers requisits per a involucrar-se en un devenir.
Recapitulant:
a l'explorar formes no-verticals d'educació, en les quals un
estament superior —el
professorat— transmet els seus coneixements a un estament inferior
—l'alumnat—, provem a involucrar-nos en un devenir-alumnat per a
que l'educació circule, junt als afectes, de forma horitzontal.
Aquest devenir-alumnat pot adoptar, segons el context, les seues
especificitats: devenir-adolescent, devenir-gitano, devenir-quinqui,
devenir-loco, devenir-delinqüent.
Evidentment,
els interns no són éssers de llum —o
almenys no tots. Tampoc els adolescents
—Albert
Rivera i Pablo Casado, delinqüents d'un altre calibre,
també van ser adolescents. Tampoc els gitanos i els quinquis. No es
tracta d'idealitzar-los —encara que reconec que moltes vegades
aquesta és una tendència inevitable— sinó de comprendre'ls, i
aquesta comprensió, en el cas del devenir-delinqüent, passa per
reconèixer que, en la majoria dels casos, els contexts econòmic i
social i les condicions materials són un factor important —si no
el principal— per a l'anomenada «conducta delictiva».
Intentaré
definir-ho d'una forma gràfica. Tot
ocorre com si un
enorme globus de plàstic dens —com
una «bola anti-estrès» per a gegants, per fer-nos una idea—
anara cresquent a poc a poc contra un mur circular de film
transparent
que l'envolta.
Dins d'aquest globus
en contínua expansió vivim
nosaltres: tu i jo, les persones «normals», les persones que
romanguem relativament dins de la legalitat, les «bones» persones.
Heu
encertat: aquest globus de plàstic representaria
«la societat». Però,
compte! No
tota la societat, sinó la societat «pròpiament dita».
Tota societat,
per a ser societat, necessita una exclusió. Ací tenim, fora
del globus,
en el marge
que resta entre
el globus
i el film,
una persona exclosa d'aquesta
societat —el
plàstic dens
d'aquest globus
és
relativament voluble
però extremadament
impermeable: és
molt difícil entrar.
Aquesta
persona està fora del globus, però dins dels dominis del film: tot
i que roman fora de la societat, la reclamem dins de la legalitat.
Però a mesura
que el globus
va creixent, aquesta persona va siguent cada volta més i més
arraconada contra el film,
fins arribar a un punt que la seua cara s'estampa contra el plàstic
i no el deixa respirar. Totes
les seues extremitats també s'estampen,
perd tota la seua mobilitat i està a punt d'ofegar-se.
L'única opció
que li queda per a sobreviure és, efectivament,
destruir el
film amb les
seues pròpies mans per a poder seguir
respirant.
Des d'aquest
punt de vista, el
delicte suposa, en molts casos, la glopada d'aire que salva a una
persona de l'asfíxia, el passeig alliberador. Allà, en el defora de la llei, en
l'exterior d'aquest marc legal que embolcalla la societat,
aquesta
persona pot tornar a caminar.
Abans
hem dit que el devenir-alumnat pot adoptar diferents formes específiques
segons el context, però hi ha casos en els quals es superposen tots,
com per exemple en el cas del menor gitano internat al mòdul
terapèutic.
Els interns d'aquest
mòdul es
troben subjectes a mesures terapèutiques imposades pels Jutjats de
Menors i presenten diversos transtorns, addicions a substàncies,
episodis incontrolats d'agressivitat, etcètera. La majoria es troben
en
tractament i medicació psiquiàtrica i han de rebre la seua formació
dins de les dependències del centre. Durant les hores lectives, els
alumnes estan acompanyats per un o dos educadors a l'interior de
l'aula i per un auxiliar de control educatiu a l'exterior. El menor
gitano intern en el mòdul terapèutic encarna en
la seua figura totes
les opressions a la vegada i reclama de mi tots els devenirs junts
—crec
que Deleuze se m'està quedant curt.