La
distribució dels interns arreu de les instal·lacions és
relativament complexa: segons el règim d'internament que marca la
mesura judicial, l'edat, la maduresa i altres característiques
personals, els menors van a parar a
una secció o altra. A la secció central van a parar
els menors en règim semi-obert. Faig de nou, també amb aquests grups, el qüestionari personal
inicial —mig escrit, mig oral. Preguntes que en un centre ordinari poden semblar banals, al patio cobren relativa importància. Per
exemple, a la pregunta: «Quines coses has fet al llarg de la teua
vida de les quals et sents orgullós?», un alumne i una alumna de
classes diferents em pregunten si també compta quan es senten
orgullosos amb el resultat, però no amb el procediment.
Li
ho conte a un amic i, homenatjant a Nietzsche, em diu:
«Ves amb compte amb observar tant
l'abisme, no siga cosa que t'entren ganes de tirar-te». Aquella
famosa frase de Més enllà del Bé i el mal
—literalment: «Quan
mires llarg temps a un abisme, l'abisme també acaba mirant dins
teu»—
es complementava amb un «de vegades és impossible involucrar-se
sense veure's arrossegat». Camine de nou cap a la zona de la secció
terapèutica, al costat de la qual s'ubica el «mòdul d'observació»,
on es troben els menors en règim tancat que han sigut sancionats amb
mesures d'internament cautelar o amb una sentència ferma del jutge.
A aquest grup se'ls dóna classe en el seu propi edifici, del qual no
poden eixir baix cap concepte. Durant les classes, els alumnes estan
sols a les aules amb els professors-educadors i els educadors romanen
a prop. Però, què és el que s'observa exactament, a un «mòdul d'observació»?
Al
preguntar-los pels llocs en els quals es troben més a gust, una
d'elles em respon que «a la pedra». «A la pedra?», li pregunte, i
em respon que es tracta d'una pedra enorme, en forma de dolmen i envoltada d'una frondosa
vegetació que hi ha a un bosc de Solsona. Un altre em respon que «a
les altures». «A les altures?», li pregunte, i m'especifica que,
més concretament, a la vora d'un precipici: per la serenitat i la
calma que li proporciona la solitud, per la sensació de risc que
provoca la possibilitat de caure i per la tensió inspiradora que
produeix aquesta combinació. Un tercer intern em respon que a una
barca al mig del mar. I en l'aire. «En l'aire?», li pregunte, i
especifica: tirant-me amb un paracaigudes «o amb un vestit d'aquells que sembla que tinguen ales». El bosc, la mar, la solitud, una
immensitat sublim i inabastable. Les altures, la serenitat i el risc:
una tensió inspiradora. La classe acaba, entra un educador amb una
camiseta de Parálisis Permanente, els reuneix a la porta de l'aula i
quan es fa l'hora, dóna una senyal i el segueixen en fila índia
fins a la sala d'estar, on esmorzen asseguts a unes butaques com de
teatre. Camine per la senda sinuosa i empinada fins arribar al
penya-segat. La boira no deixa veure el fons. Enganxe la meua hamaca
entre dues rames abismals i m'ajoque amb cura: em senc a gust i
tranquil, la tensió m'inspira i em fa estar a l'aguait. Les vistes són
precioses i vertiginoses al mateix temps: les condicions idònies per
a seguir indagant en les primeres respostes.