És un dilluns plujós i
calorós. Hui comencen les classes al patio. Deixe a la dreta l'edifici central per accedir a
la secció terapèutica, que es troba a un altre edifici del
fons, després de pujar per un camí. Deixe totes les meues coses a la
taquilla del rebedor —excepte la carpeta, un boli i les ulleres. Espere a que es faça l'hora i
toque amb la mà a la porta de la dreta. El vigilant de seguretat em
mira des de darrere de la finestreta de vidre i m'obri. Després de
tornar a tancar en clau la primera porta de la minúscula habitació d'accés, demana
permís a través d'un walki pinçat a la camisa —«paso con un profesor»— i, una vegada obrin la segona porta, accedim al corredor de les
habitacions. Al costat de la porta de cada habitació està
escrit el nom de cada intern. Com que a la secció terapèutica es
troben els menors que han comès un delicte relacionat amb el
diagnòstic d'algun tipus de trastorn mental, esdevé una barreja
entre centre penitenciari, centre educatiu i centre hospitalari —Foucault em dedica un somriure inquietant des del TFG.
Un dia del segle XV, quan
el pare Joan Gilabert Jofrè es dirigia a fer missa, va contemplar
com uns xiquets extorsionaven un boig al mig del carrer i, després
de recriminar als xiquets la seua actitud, el va treure a l'altar per a posar-lo com a exemple de la situació en la qual es trobaven
els «sants innocents» a la ciutat de València i les
humiliacions a les quals es veien exposats. Els assidus més
acabalats del pare Jofré, commoguts pel sermó, es van posar en
marxa per muntar, en l'emplaçament de l'actual Hospital General
Universitari, la primera institució psiquiàtrica documentada de tot
el món, on no només es va donar asil als «ignocents, folls e orats»,
sinó que també se'ls va començar a medicalitzar —la caritat i la
protecció acaben barrejant-se amb certes formes de control i dominació.
Jofré s'avança així dos segles al que Foucault anomenaria la «societat disciplinària», caracteritzada per l'auge d'un
seguit d'institucions —especialment els centres penitenciaris,
educatius i hospitalaris— que van donar compte dels sistemes de
governabilitat de tota una època. Mentrestant, l'auge de la racionalitat
moderna feia de la bogeria una de les seues principals alteritats. Ja
en la segona meitat del segle XIX, amb el pas d'una societat
disciplinària a allò que Foucault va anomenar una societat «biopolítica» o «de control», un altre rector,
el pare Luis Amigó de Massamagrell, es va preocupar per l'educació
dels menors empresonats arreu del País Valencià. El patio, de
gestió concertada però educació pública, recull d'alguna forma
el guant d'aquests dos religiosos valencians.
A l'entrar a l'aula,
l'educadora seu amb els interns i el vigilant de seguretat es queda a
la porta aguaitant de tant en tant. Hi ha una taula buida:
l'educadora em comenta que s'han endut al xiquet a la seua habitació
per a la resta del matí. Comence amb un simple qüestionari personal
per a conèixer l'alumnat, molt simple i bàsic, que he reciclat de
l'any passat després de fer algunes modificacions —per exemple: la
pregunta «Què t'agrada fer en el teu temps lliure?» passa
a ser «Quines són les teues aficions?». Les mirades
perdudes i una certa suspensió en la mandíbula —que de vegades
provoca un cert balbuceig en la parla— donen compte de la primera
medicació matinal. Percep un estrany i vague sentiment de
familiaritat, com una mena de camaraderia sindical, com si haguera emprat una altra via per acabar junt als meus —com si el fill pròdig haguera tornat per
fi a casa. Després de fer tot el camí invers de portes, claus i
vigilants de seguretat i d'haver recuperat la motxilla, isc a
l'exterior i mamprenc de nou el camí de tornada cap a l'edifici central tot
observant els nombrosos i frondosos arbres i prenent
sobtada consciència de que ací comença ja un inevitable, imparable
i pedagògicament necessari devenir-loco del professor-educador.